ELS BOMBERS PIRÒMANS

Si hi ha una cosa que no aguanto és aquella gent que se les pensa totes per fer mal. L’exemple més fefaent que se m’acut de dolenteria, són els bombers piròmans que abans d’apagar foc, han arruixat amb benzina i han pres el misto. Tant se me’n donen les explicacions psicològiques per trobar-hi excuses, perquè la maldat no es pot justificar mai, ni quan es fa en nom de la llei o de la justícia. Impartir justícia és una responsabilitat noble, i necessària perquè ningú abusi de la llibertat que li permet una societat democràtica; però emparar-se sota les faldilles de la Deessa cega per encebar-se en una persona per les idees que defensa legítimament és més que dolenteria, és repugnant. Faig aquest preàmbul per proposar com a tema de reflexió d’avui l’anunci de les actuacions judicials que, a requeriment de la fiscalia de l’Estat, s’emprendran contra qui representa constitucionalment l’Estat a Catalunya - el president de la Generalitat -, imputant-li quatre delictes que podrien inhabilitar-lo políticament i empresonar-lo per uns fets de naturalesa política que fa quasi un any es van produir, i quina gravetat consisteix en haver donat totes les facilitats perquè centenars de milers de ciutadans, que li havien reclamat per activa i per passiva, poguessin exercir el dret a decidir, participant en una consulta democràtica, pacíficament i sense fer cap trencadissa ni desordenar l’ordre públic.

A la meva manera de veure, d’enjudiciar penalment uns fets polítics enlloc de depurar-los políticament, se’n diu pixar fora de test en un país que presumeix de democràtic. Però deixar podrir mesos i mesos la instrucció de l’expedient, per precipitar-lo quan pot fer més mal a la convivència social, és una maldat afegida i renyida amb la justícia. I perquè encara vull creure desesperadament en la honestedat i rectitud de la justícia, em vull convèncer - necessito convencem! -, que no hi tenen res a veure els jutges en aquesta potineria, i que són els superiors jeràrquics i polítics de la fiscalia, els que han mogut els fils de la tramoia. I em sembla que no vaig errat d’osques, perquè s’ha de ser massa retorçat, per exemple, per programar la compareixença a declarar de l’imputat, el mateix dia que es compleixen setanta-cinc anys de l’afusellament, després d’un judici sumaríssim de guerra, d’un altre president de la Generalitat, elegit democràticament. Aquesta coincidència és una maldat que només se li pot acudir a un polític mesquí, raó per la qual no vull creure de cap manera, que la justícia s’avingués a jugar tan brut. En tot cas s’ha deixat colar de bona fe un gol. I, francament, ja fa anys que m’he tret la llana al clatell per creure en les casualitats o en els errors humans sense malícia, quan la malícia fa tanta pudor que es fa difícil de dissimular. En fi, jo que no volia reflexionar durant una temporada sobre política per estalviar-me l’espectacle vergonyós de veure com, des de les files sobiranistes, els polítics es barallen miserablement per tenir una quota de poder més que l’altre, em veig en l’obligació de no tenir la boca closa, i conseqüent amb la meva vocació de periodista de tercera divisió, donar testimoni sense embuts de quan es manipula tan barroerament la justícia, per ganes de fer mal i per pura revenja partidista. Només em queda afegir un detall per quedar-me descansat: al president de la Generalitat imputat se li retreu un delicte de desobediència, quan precisament si va fer el que va fer fou per obeir un mandat parlamentari explícit, i per atendre la voluntat dels ciutadans manifestada reiteradament omplint carrers i places. A qui deu obediència un president de la Generalitat, al poble que l’ha votat, al Parlament quins acords majoritaris ha d’impulsar, o a un govern central que no para de provocar l’orgull i els sentiments patriòtics dels ciutadans catalans? Vet-aquí una qüestió que no es pot resoldre als tribunals sinó al voltant d’una mesa, enraonant civilitzadament tots amb tots, exclosos els bombers piròmans i els que pensen que les mosques colloneres s’han d’eliminar a canonades.