Follow by Email

dissabte, 26 de setembre de 2015

NO COLA, MARIANICO, QUE ARA EM DIGUIS QUE M'ESTIMES

Ja n’estic fart de campanya electoral, i avui volia dedicar-me a distreure’m proposant-vos una d’aquelles reflexions que no tracten de política, i que em consta que us agraden tant com a mi escriure-les. Però no puc deixar en Marianico amb la paraula a la boca, avui que s’ha despenjat fent-me saber que m’estima – a mi i a la resta de catalans, és clar -, decidint-se finament a sortir de l’armari per confessar-me el seu amor platònic. Ja sé que no sap qui sóc, i que la seva sobtada declaració d’amor no està dirigida a mi en particular, però quan descobreixo mirant-me, des de la seva inexpressiva cara de viatjant de gra cuit, amb uns ullets de pillo saltironejant darrera les ulleres de registrador de la propietat, que em quedo embadalit com si el missatge anés dirigit només a mi. Francament, quan el vaig escoltar per primera vegada xampurrejant Lapao – perdó, vull dir català -, perquè no se li notés l’accent de botiguer gallec, em va entendrir i fer pena a l'hora. Veient les dificultats que ha tingut per articular quatre simples paraules d’amor, comprenc la seva poca traça pels idiomes; però per aquesta mateixa raó no sabeu com li agraeixo al Marianico el seu esforç i sacrifici per fer-se entendre. Fins i tot ja no em sembla tan curt, perquè sóc un paio agraït i a qui em diu que m’estima amb tanta devoció com ho fa ell, no puc fer-li un lleig fent veure que no l’he sentit.  Però tampoc puc estar-me de dir-li que no cola, que no es faci il•lusions, que la nostra relació de parella no té cap futur...
Ara bé, he de reconèixer que aquesta gent del PP tenen cops amagats, i que malgrat s’hagin passat qui sap quant de temps trepitjant-nos tots els ulls de poll, i refregant-nos sota el nas una barreja de de fel i vinagre perquè volien tenir-nos a totes hores ballant el mal de sant Víctor, el pobre Marianico i tota la seva trepa d’escolans d’amén – inclosa la impertinent senyoreta Rottenmeier que ens dedica després dels aquelarres dels divendres les més malèvoles conjures de mal d’ull -, s’han despenjat miraculosament, tocats per una sageta de Cupido, assegurant en un vídeo entranyable que, a pesar de totes les pessigades i puntades de peu que ens han dedicat a dojo, no han deixat d’estimar-nos mai. És com si, donant-se per la pell, al final abans de perdre bous i esquelles intentessin fer-se perdonar les patacades amb un gest romàntic; la llàstima és que aquest gest em soni més fals que els seus currículums democràtics. No cola, ho sento Marianico, i per tant ja podeu anar tots plegats a glopejar menta per treure’s de la boca el regust del Lapao – vull dir, del català -abans no us agafi basca, i no pugueu treure el cap per la tele diumenge a la nit justificant amb excuses de mal pagador que heu guanyat, després de fotre-us una hòstia electoral de campionat. De totes maneres, no vull que et pensis, Marianico, que no vull ser-vos amic perquè no em caigueu bé i us tingui tírria: simplement passa que l’alè us fa fortor i, així, no hi ha declaració d’amor que qualli.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada