Follow by Email

divendres, 11 de setembre de 2015

NO HEM PERDUT LA XAVETA

Ahir vaig escoltar per casualitat un comentari a un dels que feien una beguda en una terrassa del passeig del meu poble, mentre desfilàvem els que complíem el ritual de la processó de les torxes com cada vigilia de la Diada, que m’ha inspirat aquesta reflexió: “quanta gent ha perdut la xaveta!”. Feia temps que no escoltava ningú referir-se a la “xaveta”, com a sinònim de poc enteniment o de manca de raó. Una persona que ha perdut la xaveta, en puritat lingüística no vol dir que fregui la demència, sinó més aviat descriu l’originalitat de la diferència, en el sentit que sense ser en absolut anormal, hom ha partit peres temporalment, per vàries raons o causes concretes, amb la normalitat i té una conducta que pot considerar-se extravagant. El Quixot podria ésser el prototipus de l’home que ha perdut la xaveta, sense haver perdut la raó. En Chesterton deia - i li compro la seva reflexió - que “quan es perd la xaveta no vol dir que escassegi la raó, sinó sovint passa ben al contrari: potser se’n té de sobres”.


En defensa de l’argument que perdre la xaveta en un moment donat no vol dir que s’estigui tocat de l’ala, vull deixar clar que el gest de recórrer en processó el centre d'una ciutat, blandant una torxa darrera una senyera i cridant independència intermitentment, no es cosa de quatre sonats. Com tampoc ho és que aquest matí, en molts més balcons i finestres de les habituals des de fa mesos, s’hagi penjat la senyera o l’estelada, o que plens d’entusiasme i il•lusió centenars de milers de ciutadans es dirigeixin a ocupar el forat que s’han compromès a omplir en la Meridiana de Barcelona, perquè una multitudinària manifestació pacífica impressioni arreu del món en tant que testimoni de la força de voluntat d’un poble, el qual perquè se sent sobirà  empeny els seus governants a aconseguir que no se’ls prohibeixi  el dret a decidir i se'ls reconegui el d'autodeterminació. Caldria que les persones que es consideren sensates i devotes de l’ordre, aquí i a l'altra banda de l'Ebre, comencessin a adonar-se que quan els carrers i els balcons de Catalunya s’omplen de raó reivindicant la independència, pacíficament però amb la insubmissió a flor de pell, és senyal que hi ha molts de ciutadans que deuen estar molt cremats. És cert, com deia en Renoir, que la tragèdia d’aquest món es que tothom té les seves raons: però quan que no te la donen, la raó, la insubmissió pot escampar-se com una taca d’oli, si qui fa les lleis no va més en compte i procura no trepitjar descaradament els sentiments dels ciutadans tips de ser cornuts i pagar el beure. I d’això no se’n diu perdre la xaveta, ni beure’s l’enteniment.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada