Follow by Email

dijous, 1 d’octubre de 2015

EL COLOR DE LA PELL

La mort a trets d’un negre que anava en cadira de rodes per part d’un policia blanc als Estats Units, ha impactat l’opinió pública tant com la imatge del nen sirià ofegat de bocaterrosa. I farà pujar l’estadística de víctimes d’escàndols racials, en els quals el color de la pell és un fet determinant sobretot si va acompanyat de la pobresa. A un negre ric i influent - que Déu n’hi do els que hi ha -, per molt baldat que estigui ningú el tiroteja. És un fet objectiu. I els funcionaris blancs que treballen a les ordres d’alcaldes, fiscals o caps de policia de color, van de cul perquè el seu cap no tingui res a dir de llurs capacitats de lacais. El problema, per tant, no és el color de la pell sinó que a més a més se sigui un poca-roba. I això no passa només amb els negres i a Estats Units, sinó que sigui pel color de la pell, per la fesomia oriental o àrab, o per les aparences de pòtol desguitarrat, la gent d’ordre, la gent com cal -també sigui quin sigui el color de la seva pell o la seva nacionalitat -, no se’n fia i tenen tots els números perquè els hi toqui la rifa si es reparteixen garrotades o es busquen presumptes culpables per delictes anònims.


En el lamentable cas del xicot negre que va resultar fregit a trets assegut en un carretó de rodes, perquè la policia va confondre un embalum amb llibres que duia sobre la falda, amb una arma o una bomba i, per una qüestió de prejudicis, van prémer el gallet abans d’estar-ne segurs de la sospita: el color de la pell ja l’havia sentenciat. Sorprenentment, l’escabrositat del succés no ha fet esclatar cap moviment de protestes violentes, potser perquè el pobre desgraciat arrossegava un llarg currículum de delinqüència: precisament havia quedat paraplègic degut a una bala disparada a l’esquena pels seus rivals traficants de droga. Però això no justifica que fos executat sense un judici previ, i que l’establishment hagi passat plana perquè, al cap i a la fi, serà un negre pobre menys que farà nosa. No és gaire diferent el tarannà de l’establishment nord-americà respecte dels negres pobres, que la reacció dels europeus davant l’allau d’immigrants envaint sense aturador les seves illes de tranquil•litat i benestar. La nova doctrina segregacionista de distingir entre “fugitius polítics” i “fugitius econòmics”, no és més que una hipòcrita estratagema per regatejar l’entrada dels primers en quotes, i per tenir dret a expulsar o amuntegar de qualsevol manera els segons en magatzems de desesperats éssers humans que, salvant les distàncies, em fan tanta pena com el xicot negre de la cadira de rodes.         

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada