Follow by Email

dijous, 24 de setembre de 2015

LA SENYORA COLOMA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 24 setembre 2015)

LA SENYORA COLOMA

De fet no sé pas si se’n diu, però jo l’he batejat així perquè dóna menjar als coloms, asseguda a un banc, a la placeta de sota casa. Fa dies que la tinc clissada, la qual cosa no és cap mèrit perquè seria difícil no fixar-s’hi. Estic segur que si sabés que avui us en parlo d’ella, tindria un disgust; perquè malgrat crida l’atenció com va guarnida, ella no s’empolaina per fer-se veure. És més, la paraula “empolainar-se”, francament, la trobaria exagerada per descriure la seva dèria d’eixir sempre de casa com si sortís de la capsa. D’una capsa una mica vintage, tot s’ha de dir; però sobretot des del meu balcó fa goig, i encara que sembli una carrinclonada sentimental, em fa l’efecte d’una nina gran i molt fràgil. Sempre fa el mateix trajecte: des de la cantonada travessa el carrer pel pas de vianants, a poc a poc, repenjant-se en un bastó d’empunyadura imitació marfil, cada dia vestint un conjunt de jaqueta pantaló diferent, d’una policromia estrident, rematant la imatge amb una coqueta pamela, encasquetada sobre una mata de cabell ros tenyit que s’acarona amb la mà, quan es treu la graciosa pamela un instant en tornar del banc, abans de desaparèixer per la cantonada d’on ha vingut. Com si anés amb un rellotge penjat del coll, tinc calculat que s’està un quart d’hora asseguda al banc, i triga mig quart en anar i tornar. Total: una excursió d’una mitja hora que repeteix amb la mateixa puntualitat dematí i tarda, el matí una mica després de les deu, i a la tarda cap allà a les cinc, després de la Riera com si ho veiés.

Ara, no us penseu que estic pendent tots els dies de les seves anades i vingudes, però no sé com m’ho faig que rar és el dia que no l’he llambregada. Camina sola, el cap i l’esquena dreta, quasi encarcarada; l’altre dia se’m va acudir que era com si plantés cara o fugis d’un fantasma interior, potser el de la soledat. No encertaria l’edat que té, però no és de la primera volada; i pel què si posaria les mans al foc és que viu o sobreviu – qui ho sap –, més sola que la una. Serà per això que s’ha fet amiga dels coloms? No sé quan va començar a guanyar-se la seva petita parròquia d’aus, però ahir quan vaig passar a prop del banc en tenia ben bé una dotzena picant les molles de pa remullat, que porta preparades dintre d’una paperina feta de paper de diari, a mà, com era costum fer les paperines quan ella devia ser jove. No fa prou temps que festeja amb els coloms perquè li hagin agafat confiança i se li enfilin a les espatlles o a la pamela, però estic segur que si persevera temptant-los ho veuré el dia menys pensat. De moment intenta que li agafin el pa que els hi ofereix al palmell de la mà, tossuda mentre en veu baixa els hi diu alguna cosa. Gairebé mai, malgrat tothom se la mira, ningú li dóna el bon dia ni les bones tardes, suposo perquè no es massa coneguda del veïnat. Les poques vegades que ens hem creuat m’ha sorprès la seva cara tan ben maquillada com si anés al teatre; segur que s’hi ha passat una bona estona retocant els ulls i pin-tant-se la boca d’un color vermell potent, però no escandalós, com correspon a la dama que crec que va ser en algun moment de la seva vida i que no vol oblidar. Avui he tingut una sorpresa, quan per primera vegada he caçat des del balcó que una altra velleta la saludava. “Bon dia, Mercedes” – li ha dit, i la senyora Coloma li ha tornat el compliment saludant-la tocant-se la pa-mela. Ja no li podré dir més senyora Coloma, perquè ara sé que es diu Mercè. Quina casualitat, vés per on! Que tingui, doncs, un bon dia del seu sant, com totes les Mercès que em llegiu aquesta reflexió una mica estrambòtica d’avui, sobre la tendresa que necessiten els que masteguen les hores en soledat.          



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada