Follow by Email

dijous, 3 de setembre de 2015

LA VIDA EFÍMERA D'UN ESGUERRO ANOMENAT LAPAO

Dintre de quatre dies, entre d’altres neteges de decrets carques promoguts des d’un parlament aragonès segrestat per la majoria absoluta d’un partit totalitari, els diputats esquerrans tiraran a les escombraries una llei estúpida i esquizofrènica, en virtut de la qual es va engendrar un esguerro de naturalesa lingüística - el Lapao –, que no era fruit de l’amor sinó de l’odi. Els seus pares l’havien malparit per reemplaçar una llengua que sempre s’ha parlat i estimat a la Franja de Ponent – el català –, per un aberrant monstre que havia nascut sense ànima. El seu pare fou un ministre d’educació sectari i obcecat – més dolent que la tinya per a Catalunya -, que va entestar-se en que la llengua amb que es comunicaven des de tota la vida els nascuts a la Ribagorça, la Llitera o al baix Cinca, no era català sinó lapao. D’una garrotada legislativa, els impopulars polítics "populars" van decretar una barbaritat tan absurda com que la gramàtica i el vocabulari que els mestres ensenyaven a la mainada de la Franja de Ponent, no tenia res a veure amb el maleït català  que aprenien les criatures de Barcelona. I malgrat la comunitat educativa i les autoritats acadèmiques se li varen tirar a sobre, el ministre i els seus escolans de amén - parlamentaris aragonesos servicials i llagoters -, van mantenir mesells que en aquell territori no es parlava català sinó el bunyol lingüístic patentat pel senyor Werd: el “lapao”.


No obstant el seny s’acabarà imposant i que l’esguerro no ha quallat, a la meva manera de veure seria el moment oportú de demanar responsabilitats a qui va prendre decisions tan agosarades, que tergiversaven la tradició i la cultura d’una part del país, a tall d’arrancar naps. Però no només responsabilitats morals, ètiques i estètiques, sinó també pel cost innecessari que tota aquesta moguda va significar, administrativament parlant. Les idees d’emblanquinador no surten mai de franc, per aquesta raó des d’aquest blog hem reflexionat mantes vegades sobre la conveniència que els polítics de pas, abans de posar-se alegrement a fer canvis a la casa on viuen de rellogats, si aquests canvis van més allà de treure la pols o de modificar la decoració, és a dir: si s’han de tocar parets mestres, sostres o fonaments, necessitin que no només els vots de la majoria absoluta dels diputats d’un Parlament, sinó també el consens explícit dels diputats del principal partit de l’oposició. Negociar per arribar a consensos sempre resulta més barat i pràctic que tirar pel dret, ja que les majories agafades amb agulles – com la que va recolzar la bestiesa del lapao – es poden tombar quan gira la truita. Però aquesta manera de fer barroera, a part de llençar a la bassa recursos públics que es necessiten per altres coses, no ajuda gens ni mica a l’estabilitat democràtica.       

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada