UN MÓN CIVILITZAT

Fa temps vaig començar un relat o un comentari escrivint la primera frase rodona que em va passar pel cap, i fou aquesta: “vivim en un món tan civilitzat, que la borratxera o el consum de droga poden atenuar la condemna d’una persona per haver-ne matat una altra”. Devia estar sota la influencia del subconscient, per alguna cosa que potser havia llegit o escoltat, en un rampell d’aquells que t’agafen quan t’encares amb un foli en blanc que te’ns d’omplir a contrarellotge, sense saber com posar-t’hi. Al final, vaig escriure d’una altra cosa. Però, avui, me n’he recordat perquè qüestionar-nos la civilització de la nostra societat està més que justificada quan, per exemple, arrel de la crisi migratòria comprovem que és més fàcil la mobilitat dels capitals que la de les persones i que a la fe per moure muntanyes, li està donant un cop de mà la por. Sense anar més lluny, és propi d’un món civilitzat que la despesa sanitària que les persones grans causen a la seguretat, social es consideri una sagnia que la societat no es pot permetre? O que la pobresa s’hagi tornat definitivament tan democràtica que la precarietat ha esdevingut rutina? O que la depressió s’hagi convertit en la primera causa de malaltia i discapacitat entre els adolescents, perquè no poden pair la impotència dels seus pares davant l'augment de les diferències socials, de la injustícia i de la corrupció? O que el deute s’estigui convertint en la part més determinant del procés productiu, enlloc de ser-ho la inversió?

Però tornant al principi per no perdre el fil, no demostra ser gaire civilitzada una Europa que no respecta la seva pròpia normativa sobre l'asil: un sol•licitant d’asil té dret a alimentació, sanitat primària i sobretot feina en els nou mesos següents a la seva arribada. I també a un habitatge en un centre d’acolliment, enlloc d’esbandir-los a patacades i amb gasos lacrimògens. I que la solidaritat i la compassió espontània trontollin davant la creixent hostilitat de la població envers els estrangers, que són vistos com una càrrega i una amenaça a mesura que la invasió de fugitius de la guerra i de la fam no s’estronca. Un fugitius que no s’arronsen a l’hora de passar comptes amb uns europeus que els giren l’esquena. Un migrant que amagava la seva nacionalitat per por de represàlies, els hi va dir als periodistes, a les portes de Calais: “encara que el govern britànic pagui 30 milions de dòlars per fer tanques més altes, encara que posin una fila d’escorpins, nosaltres passàrem. Que parin la guerra a l’Àfrica enlloc de vendre bombes als governants. No som immigrants, som persones i tenim dret a viure”... Tanmateix, a la meva manera de veure, no és un bon símptoma de civilització que en ple segle XXI estigui mal vist per l’establishment dir tot el que es pensa, o inclús que els ciutadans pensin pel seu compte, passant dels que voldrien que obeïssim els seus dictats al peu de la lletra. Sort en tenim que cada vegada calen menys les paraules, perquè amb unes poques imatges n’hi ha de sobres per veure com ens estem tornant.