CAIXES FORTES

El comercial que va visitar l’altre dia la nostra comunitat de veïns per oferir-nos l’última novetat en matèria d’assegurances de la llar, semblava que no es podia creure que jo hagués viscut tranquil fins ara, sense caixa forta. – “On guarda les joies i els diners, doncs?” – em va preguntar, no sé si amb cara de sorpresa o de perdonar-me la vida. – “És que per la quincalla que tenim, no ens val la pena. I la poca pasta que tinc ja està bé al banc, que si me la roben almenys sé qui és el lladre” – li vaig contestar, quasi avergonyit i un pèl emprenyat per fer preguntes que afectaven la meva intimitat. Sóc conscient que anys enrere, en plena histèria d’inseguretat ciutadana, la gent es va tornar boja encastant caixes fortes a tremuja, en una curiosa revifalla de l’instint de protecció, tant per prevenir robatoris com per guardar a casa uns quants dels estalvis que s’emportaven dels bancs, per si de cas anaven maldades. I és que des de temps immemorial, tothom que s’ho pot permetre vol tenir a l’abast diner – en bitllets o or -  per un mal de ventre o pel que sigui. En Dalí, que d’això d’acaparar possibles i de procurar tenir els ronyons ben coberts, per si venia una ventada forta, en sabia un niu, l’any 1985 en una de les converses que mantenia amb en Pla, cada cop que se’l trobava o que l’anava a veure a Port-lligat, intentà justificar la seva fama d’avar, sublimant-la: “Estimar el diner com jo l’estimo, no és res més que misticisme, mestre. El diner és la gloria, com ensenyen els estudis d’alquímia”. I en Pla, que passava comptes amb gasiveria quasi cada set dies amb els seus masovers, sobre la llet munyida a les vaques del mas i sobre els ous que havien post les gallines, perquè sempre va tenir por de quedar-se pobre, aprovava amb el cap la “boutade” del pintor figuerenc. I és que, com diu un vell proverbi francès traduït per lliure: “si tens diners, fas cabrioles”.

           

És a dir, precisament en èpoques de crisis cícliques és quan torna a prendre força el pervers principi existencialista de tant tens, tant vals, i que el que tinguis es millor resguardar-lo dintre una caixa forta. De fet, no tenir una caixa forta a casa fa una mica pelacanyes, i fins i tot l’estirat venedor de pòlisses et mira per sobre l’espatlla. I és que l’essència del credo capitalista, que per molt que se’n blasmi ningú no li ha sabut trobar alternativa duradora, és que per definició ningú es mori de gana sota el seu imperi, malgrat la riquesa estigui tan mal repartida que la majoria vagi sempre escanyat i no  se’n pugui sortir de l’austeritat si és que no li toca la rifa, mentre que uns quants privilegiats naden en l’abundància. I com que la primera lliçó del capitalisme popular és que qui està més pelat que les rates fa nosa a tot arreu, tothom procura tenir un racó per si de cas li ve un mal de ventre. I sobretot la classe mitja – aquesta mena de llimbs inventat pel capitalisme, per endreçar els individus que somnien assemblar-se als rics de veritat, per la senzilla raó que volen distingir-se dels pobres de solemnitat -, obsessionada perquè no li robessin les quatre pelleringues que posseïa, es va afartar de comprar caixes fortes per guardar els diners i les joies, en algun lloc més xic que sota una rajola o dintre un mitjó. Però malgrat els temps van canviant i el plàstic ha substituït el paper amb escreix, encara els pocs supervivents d’aquella classe mitja capitalista delmada per les darreres sotragades, no se sent segura si no és “tocant” el diner en feixos, tancat dintre el més genuí símbol capitalista: la caixa forta. En resum: si volem passar de les caixes fortes, hem de canviar de sistema. És a dir, que si s’ensorra el capitalisme els fabricants de caixes fortes se’n van a la ruïna. Passa igual com amb les guerres: si els polítics s’arremanguessin per acabar-les del tot, els fabricants d’armes s’haurien de suïcidar. I em sembla que tant els uns com els altres, s’hi resistiran com gats panxa enlaire.