EN CAMPANYA ELECTORAL, TOT NO S'HI VAL

En Maquiavel ho tenia clar: “el príncep prudent no pot ni deu ser fidel a allò a que s’hagi compromès, si aquesta fidelitat va en contra dels deus interessos. Mai li falten a un príncep – afegia - raons legítimes per passar-se pel forro totes les promeses”. De manera que no cal fer massa escarafalls veient com els mals polítics es rifen el personal cada dos per tres, en el transcurs d’una campanya electoral. En Balmes es planyia dels pobles governats per polítics, “que només pensin en com mantenir-se al poder”; però aquesta reflexió de l’autor d’aquell “Criteri” que va marcar tota una generació d’adolescents, tenia un punt feble: generalitzava massa frívolament, sense tenir en compte que no tots els polítics perden oli pel forat de la credibilitat. No obstant aquesta precisió, s’ha d’admetre que n’hi ha més dels que convindria - de polítics professionals -, que tendeixen a pensar que quan l’economia va bé, quan l’atur o la inflació baixen, és gràcies a la seva vareta màgica; però que quan és a l’inrevés, la culpa la donen a les bruixes dels mercats, l’especulació o a que els ciutadans tenen les mans foradades i el cap ple de pardals. Potser perquè sembla que en campanya electoral es pot fer passar bou per bèstia grossa, es fa taula rasa i es diu, injustament, que tots els polítics són iguals.

La qüestió és, però, si després de tantes rodes de molí a l’hora de combregar i de tantes promeses electorals convertides en paper mullat, algú vota encara en funció dels programes dels partits? Deixant de banda els parroquians incondicionals, perquè no poden mossegar la mà que els hi omple la menjadora, hom té la impressió que el ciutadà prototipus es decanta, francament, per l’opció que li sembla menys dolenta sense fer-se’n massa il•lusions o, inclús, amb una pinça al nas. Jo em pregunto si no seria, precisament, durant la campanya electoral que els candidats haurien d’esforçar-se en tenir un tarannà inspirat bàsicament en la sinceritat, la qual cosa suposaria analitzar els seus projectes de govern, sense amagar quants ous s’hauran de trencar per fer la truita que proposen. Això voldria dir, entre d’altres coses, bandejar les promeses impossibles, deixar d’utilitzar les invocacions patriòtiques per emmascarar interessos poc nets i renunciant, sobretot, a condiments com la demagògia o la calumnia. I no facilitant malentesos com el que es desprèn de fer jocs de mans de criatura, per exemple, amb el nom del cap de llista de la candidatura “Catalunya sí que es pot”, que després que les aigües brutes de la xarxa baixessin plenes d’insinuacions malèvoles sobre el seu primer cognom, ràpidament desmentides, en trametre les llistes als domicilis dels electors ens assabentem que sí que era veritat que es diu Josep Lluis Franco Rabell. Per què, doncs, donar peu a equívocs en un detall que no té cap importància, però del qual se'n farà llenya – mentre no tinguin cap altre combustible a l’abast – els franctiradors de totes bandes.