Follow by Email

diumenge, 6 de setembre de 2015

ANATOMIA DEL FENOMEN MANTER

Igual que alguns escolars es sorprenen, en visitar una granja, de que els ous els ponguin les gallines i no pas que els fabriquin els supermercats, també hi ha bastants ciutadans despistats que pensen que ser manter és un ofici com un altre a l’Àfrica, en el qual són especialistes els forasters de color o els magrebins que són perseguits a cops de gorra pels municipals, perquè mai no tenen en regla els papers. Potser que baixem dels núvols o del cel de les oques, i ens deixem de pamplines: els manters estan fets de la mateixa fusta que els refugiats que ens mostra cada dia la televisió anant amunt i avall, d’Herodes a Pilats, després de sobreviure a l’èxode inhumà de les remeses de persones facturades sense miraments per màfies que, un cop cobrada la tarifa corresponent per estibar dones, homes i criatures com bestiar a les bodegues de barcasses carraca o fent equilibris damunt pateres atapeïdes, se’n desentenen totalment de la  seva sort, i si tenen problemes durant la travessia els mercenaris escampen la boira, mentre que a les víctimes de l’enganyifa i de l’explotació, no els hi queda ni el consol de reclamar al mestre armer, ja que els morts no parlen i el mediterrani n’està farcit de cossos d’anònims candidats a refugiats, ofegats en silenci.


De tota l’eixam de pelacanyes que han sobreviscut a la primera part de la seva odissea particular, una part important ha arribat de mil maneres diferents a Catalunya, i llevat de en quatre escarransits casos testimonials que els paios han trobat una feina mal pagada però estable, la majoria s’ha sumat al lumpen urbà de les ciutats més grans, en especial Barcelona. Tanmateix, la majoria d’aquests sobrevivents s’han hagut de buscar la vida trampejant entre la picardia i el delicte, perquè encara que pugui semblar mentida, els refugiats tenen principis, valors i autoestima. I la seva il•lusió quan varen fugir de la misèria dels seus països no era acabar malvivint sols, malvistos i apallissats socialment en un país que els ha acollit si us plau per força, ja que no els hi pot donar gaires oportunitats perquè els seus propis ciutadans les passen magres i cada vegada més joves han d’agafar els trastets i emigrar. Als primers manters no se’ls perseguia sistemàticament, sinó que més aviat se’ls tolerava quasi com si fossin un atractiu més o menys exòtic i colorista de l'oferta turística local, ni tampoc estaven manipulats i organitzats com ara. Eren, per dir-ho d’alguna manera, la versió més desguitarrada de la venda ambulant tradicional. Però en quan aquests pàries que no sabien on caure morts li varen trobar el gust al negoci, la moda mantera es va multiplicar, organitzant-se sota el monopoli dels espavilats que es varen associar amb càrtels sempre a punt de treure’n profit de la misèria dels miserables. I les mantes sofisticades d'avui es pleguen d’una estrebada i hi ha distribuïts per les cantonades els que criden “aigua” cada vegada que ensumen policia d’uniforme o camuflada. I, sobretot, es cuiden de proporcionar la mercaderia. La tragèdia de tot plegat és que els que estan atrapats fent de manters, no volen fer de manters. Ells voldrien integrar-se a la societat on viuen, guanyar-se la vida legalment, retrobar-se a la família que espera un crit des que varen marxar del seu poble, per temptar la sort allà on els hi havien assegurat que es lligaven els gossos amb llonganisses. I ara que ja s’han trobat el pa que s’hi dóna a l’occident idealitzat, s’han convertit en llenya que qualsevol dia pot encendre el foc de la revolta dels miserables. Tenen raó els que adverteixen que la solució no és la repressió, però el problema és que la solució de veritat s’havia d’haver entomat fa anys, no admeten tothom que es presentava sabent que no s’estava preparat per acollir-los amb dignitat i, en canvi, esmerçant tots els esforços en procurar que no tinguessin d’haver-hi refugiats perquè en els seus països d’origen es pogués viure en pau i tranquil•litat i amb recursos propis. Si tots els diners que occident ha emprat fabricant armament a tremuja per alimentar els senyors de la guerra a l’Àfrica i a l’Orient Mitjà, els haguessin abocat a projectes per assegurar el futur d’aquella gent, avui no s’hauria arribat a un patafi com el que tenim muntat a Europa i del qual, si ens n’arribem a sortir, serà vessant moltes llàgrimes i, qui sap, si molta sang.    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada