Igual
que alguns escolars es sorprenen, en visitar una granja, de que els ous els ponguin
les gallines i no pas que els fabriquin els supermercats, també hi ha bastants
ciutadans despistats que pensen que ser manter és un ofici com un altre a
l’Àfrica, en el qual són especialistes els forasters de color o els magrebins
que són perseguits a cops de gorra pels municipals, perquè mai no tenen en
regla els papers. Potser que baixem dels núvols o del cel de les oques, i ens
deixem de pamplines: els manters estan fets de la mateixa fusta que els
refugiats que ens mostra cada dia la televisió anant amunt i avall, d’Herodes a
Pilats, després de sobreviure a l’èxode inhumà de les remeses de persones
facturades sense miraments per màfies que, un cop cobrada la tarifa corresponent
per estibar dones, homes i criatures com bestiar a les bodegues de barcasses
carraca o fent equilibris damunt pateres atapeïdes, se’n desentenen totalment
de la seva sort, i si tenen problemes
durant la travessia els mercenaris escampen la boira, mentre que a les víctimes
de l’enganyifa i de l’explotació, no els hi queda ni el consol de reclamar al
mestre armer, ja que els morts no parlen i el mediterrani n’està farcit de
cossos d’anònims candidats a refugiats, ofegats en silenci.
De
tota l’eixam de pelacanyes que han sobreviscut a la primera part de la seva
odissea particular, una part important ha arribat de mil maneres diferents a
Catalunya, i llevat de en quatre escarransits casos testimonials que els paios
han trobat una feina mal pagada però estable, la majoria s’ha sumat al lumpen
urbà de les ciutats més grans, en especial Barcelona. Tanmateix, la majoria
d’aquests sobrevivents s’han hagut de buscar la vida trampejant entre la
picardia i el delicte, perquè encara que pugui semblar mentida, els refugiats
tenen principis, valors i autoestima. I la seva il•lusió quan varen fugir de la
misèria dels seus països no era acabar malvivint sols, malvistos i apallissats
socialment en un país que els ha acollit si us plau per força, ja que no els hi
pot donar gaires oportunitats perquè els seus propis ciutadans les passen
magres i cada vegada més joves han d’agafar els trastets i emigrar. Als primers
manters no se’ls perseguia sistemàticament, sinó que més aviat se’ls tolerava
quasi com si fossin un atractiu més o menys exòtic i colorista de l'oferta
turística local, ni tampoc estaven manipulats i organitzats com ara. Eren, per
dir-ho d’alguna manera, la versió més desguitarrada de la venda ambulant tradicional.
Però en quan aquests pàries que no sabien on caure morts li varen trobar el
gust al negoci, la moda mantera es va multiplicar, organitzant-se sota el
monopoli dels espavilats que es varen associar amb càrtels sempre a punt de
treure’n profit de la misèria dels miserables. I les mantes sofisticades d'avui
es pleguen d’una estrebada i hi ha distribuïts per les cantonades els que
criden “aigua” cada vegada que ensumen policia d’uniforme o camuflada. I,
sobretot, es cuiden de proporcionar la mercaderia. La tragèdia de tot plegat és
que els que estan atrapats fent de manters, no volen fer de manters. Ells
voldrien integrar-se a la societat on viuen, guanyar-se la vida legalment,
retrobar-se a la família que espera un crit des que varen marxar del seu poble,
per temptar la sort allà on els hi havien assegurat que es lligaven els gossos
amb llonganisses. I ara que ja s’han trobat el pa que s’hi dóna a l’occident
idealitzat, s’han convertit en llenya que qualsevol dia pot encendre el foc de
la revolta dels miserables. Tenen raó els que adverteixen que la solució no és
la repressió, però el problema és que la solució de veritat s’havia d’haver
entomat fa anys, no admeten tothom que es presentava sabent que no s’estava
preparat per acollir-los amb dignitat i, en canvi, esmerçant tots els esforços
en procurar que no tinguessin d’haver-hi refugiats perquè en els seus països
d’origen es pogués viure en pau i tranquil•litat i amb recursos propis. Si tots
els diners que occident ha emprat fabricant armament a tremuja per alimentar
els senyors de la guerra a l’Àfrica i a l’Orient Mitjà, els haguessin abocat a
projectes per assegurar el futur d’aquella gent, avui no s’hauria arribat a un
patafi com el que tenim muntat a Europa i del qual, si ens n’arribem a sortir,
serà vessant moltes llàgrimes i, qui sap, si molta sang.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada