DE LA POR I LA COVARDIA

Al caire de la collita de vots més esquifida del que es pensaven els promotors de la llista Junts x Si, s’ha dit que alguns votants potencials es varen fer enrere a última hora, degut a un atac de cagarrines per les brames que s’havien fet córrer sobre les pensions, la possibilitat d’un “corralito” o de l’enrenou social que comportaria una DUI. I aquesta justificació d’una collita fallida - a pesar de bona, poc generosa -, és feia amb un cert to de recança envers els que es varen repensar el seu vot, com si tenir por fos de covards. A la meva manera de veure, no hi puc estar més en desacord amb aquest punt de vista simplista, ja que el problema de la por rau, precisament, en el fet que moltes persones no poden permetre’s el luxe de no tenir-ne. I això que sona tan terrible, és real com la vida mateixa. Estan molt bé, doncs, les crides a “no tenir por”, per exemple, a les amenaces econòmiques però no té cap mèrit si qui les fa té el ronyó passablement cobert. Per aquesta raó són tan fastigosos els que es dediquen a posar la por al cos de la gent, perquè els que reben sempre són els mateixos: els més febles i els més fràgils de la societat, els que depenen d’una pensió justeta o dels quatre estalvis afanats ral a ral per a un mal de ventre. Tant els testaferros que fan la feina bruta d’espantar com els seus amos, haurien de ser castigats severament com es fa amb els violadors, perquè en realitat escampar la por és una violació emocional de la consciència de les persones. ¿Us podeu imaginar l’angunia i la desesperació d’algú que tem, sobretot si es vell, haver d’anar a parar la mà pel carrer, per sobreviure de caritat si perd el poc que posseeix? Doncs afegiu-hi la vergonya de que, a sobre, el tractin de covard.

La por és un sentiment humà que quasi sempre està associat, llevat que sigui patològic, amb la misèria, la soledat o la inseguretat. Els que tenen el ronyó cobert, com deia abans, o viuen en una casa plena de gent, les crisis de por en prou feines fan forat, perquè no respiren la incertesa del que no sap on caure mort o té basarda a la foscor i als sorolls desconeguts d’una casa que sembla embruixada, quan falta la companyia. Aquella dèria dels nord-americans per les armes qui sap si no respon, en realitat, a res més que a la por que sentien els seus avantpassats a no poder-se defensar per si mateixos, en unes societats sense llei ni ordre. I la por histèrica d’una multitud fugin de l’aglomeració claustrofòbica qui sap, també, si no fou la causa dels vuit-cents morts a la Meca. I res més ridícul que la por irracional del capitalisme a que els valors de les accions es volatilitzin en una jugada especuladora arriscada, i els mercats financers s’ensorrin contagiats pel pànic a la bancarrota. El principal risc de la globalització és que un pet a la Xina pot fer deu mil esquerdes a l’altre cap de món. Totes aquestes pors formen part de la naturalesa humana, que es poruga per definició; però les úniques pors aberrants són les provocades expressament pels poderosos per dominar els dèbils d’esperit o els que van justos d’armilla, i que no es vulgui vendre com un pols noble entre valents i covards. Posar la por al cos dels altres no és propi de valents sinó de fatxendes; com tampoc és covardia amollar-se al so que toquin en un moment donat per sobreviure. Hi ha molts covards que s’han resignat a obeir, la història en va plena d'exemples, amb l’odi i el desig de venjança darrera les dents serrades. Moltes revolucions han tingut l’origen en persones cansades de tenir por, quan per ells mateixos, reflexionant que ningú és més que ningú, sense recórrer a pastilles ni encanteris, han superat els complexes que la por desencadena.