NO DEIXIS PER DEMÀ EL QUE PUGUIS FER AVUI

De petits vàrem aprendre una lliçó, que si l’haguéssim aplicat quan tocava, potser la humanitat no hauria caigut en el cul de sac en que es troba. “No deixeu per a demà allò que podeu enllestir avui” – ens deien els mestres, però devíem estar caçant mosques quan ho explicaven perquè, la veritat sigui dita, aquest consell no el vàrem trascolar massa bé i més aviat gandulegem a l’hora de fer allò que toca quan toca. No faig cap retret concret a ningú perquè entenc, jo el primer, que generalment és incòmode decidir-se a fer el que toca, ja que resulta molt més agraït marejar la perdiu. Tant en l’àmbit públic com en el privat, raó per la qual massa vegades hem de lamentar no haver pres les mesures adequades en un moment donat. Quants fracassos personals i patafis públics ens haguéssim estalviat si no haguéssim fet el ronsa, per comoditat o per covardia? I el que sap més greu és que costa refer-se de no haver actuat sense contemplacions quan era necessari, quan es podia impedir que la taca es fes més grossa o que el tumor s’estengués per tot el cos social. Per exemple: si quan es van ensumar les primeres flaires de crisi financera i de bombolla immobiliària s’hagués dit tota la veritat i s’hagués actuat sense mandra, de ben segur s’hi hauria posat remei enlloc de trampejar la situació amb mentides i cataplasmes. I si quan el seny de la gent sensata advertia que era un disbarat remoure el vesper de l’Orient Mitjà, armant fins a les dents les faccions enfrontades des de les beceroles, perquè mentre es passessin per la pedra mútuament deixessin les mans lliures a les grans potències, per gestionar el petroli, el gas i les matèries primeres, avui no viuríem el genocidi il•lustrat dels refugiats retinguts a les fronteres d’un occident que no sap que fer-ne, i que com passava en les subhastes dels antics mercats d’esclaus, només està disposat a quedar-se amb els més forts i més educats perquè especula que encara els hi pot treure el suc i, potser, fer-hi negoci i tot. 

La primera pregunta que se li acudeix a qualsevol observador imparcial davant d'aquest panorama, voldria esbrinar les causes de la manca de reflexos i de múscul dels governants; però sempre els periodistes i polítics honestos que formulen des dels seus respectius parlaments - el de paper i l'institucional - ,la bateria de preguntes adients, topen amb la mateixa paret: els que podrien desfer totes les incògnites saben que, dient la veritat nua i crua, corren el perill de caure en desgràcia en el paradís dels titelles panxacontents, i perdre el poder en el qual es rebolquen, satisfets de ser tan llestos per no esquitxar-se de la misèria que escampen. De manera que el més fàcil pels governants que no fan el que pertoca quan toca, és emborratxar l’opinió pública amb frases fetes i jocs de mans enrevessats, per amagar la trista realitat de la seva impotència o de la seva corrupció intel•lectual i material. I quan als ciutadans europeus o occidentals en general ens cau la bena dels ulls, descobrint les vergonyes i les conxorxes d’interessos mesquins dels que governen - com ahir, quan la crisi de l’ebola que amenaçava el nostre paradís o com avui, quan accepten si us plau per força 120.000 asilats, sabent que són centenar de milers els que truquen a la porta – s’atribueix a una crisi abstracta la culpa de tot. Però les lamentacions de l’establishment no colen perquè després de tants mesos passant el dol per la pèrdua de l’estat del benestar, la majoria dels ciutadans que pensen una mica més enllà del nas i de la hipnòtica pantalla del seu mòbil de no se quantes generacions, reconeixen que si s’hagués fet el què tocava, quan tocava, el món s’hauria estalviat moltes llàgrimes i moltes fallides. A la meva manera de veure, si les lleves de nous polítics  que envaeixen els ponts de comandament i els timons de les naus han aprés la lliçó de que quan es governa no es poden tirar pilotes fora, potser encara ens en podem sortir. Però no em faig massa il•lusions, perquè no deixar per demà el que és per avui, abans no es podreixi el problema als dits, costa. Ara bé, si no hi estan disposats o no si veuen amb cor, val més que pleguin ara que encara hi són a temps d’impedir que ens ho espatllin una mica més amb demagògia i rodes de molí.