Quan s’està concentrat en una partida de pòquer decisiva, cap
jugador experimentat i professional s’atreveix a fer cap fanfarronada, perquè
sap que se li veuria el llautó en un tres i no res, i que perdria bous i
esquelles en una aposta bluf, sense una bona basa. Vet-aquí, però, què li va
passar al governador del Banc de cert país quan va ficar el nas en el vesper
d’una campanya electoral - quelcom més transcendent que una partida de cartes -
, on ningú li havia convidat i li va faltar la finezza política, com dirien els
italians, de no caure en la temptació de provar d’impressionar els adversaris
polítics dels seus amos, per correspondre al favor de que li omplissin la
menjadora cada mes amb pinso de qualitat, fent-se el fatxenda deixant anar com
aquell qui no vol una malesa impertinent i inoportuna. Perquè no em negareu que
s’ha de tenir força mala baba per voleiar l’espantall d’una amenaça tan
fastigosa com tancar els rebecs en un “corralito” - després que un altre
llumenera de la mateixa penya d'esperitats va pronosticar que serien facturats
a l’espai sideral -, tot plegat per desinflar la moral d’uns ciutadans
anomenats sobiranistes, indecisos o més vulnerables, sembrant zitzània a
tremuja.
No us deurà sonar estrany aquest relat de ficció, tenint en compte
que, casualment, en la darrera setmana de la nostra campanya electoral, el
procés democràtic iniciat a Catalunya perquè se'ns reconegui el dret a decidir
ha estat sabotejat barroerament, emprant totes les armes pròpies de les guerres
brutes, per part de tota classe de governadors i poders fàctics, inclosos
militars i capellans. A la meva manera de veure, perquè no siguem víctimes
d’unes maniobres dissuasives tan coixes d’ètica com de fair play democràtic,
cal prendre's les vitamines que per reforçar les defenses totes les persones
tenim a l’abast i de franc, des que vàrem posar els peus a aquest món i que
són, en definitiva, les més efectives per esbandir mosques colloneres:
senzillament, utilitzant la capacitat de pensar per nosaltres mateixos, de reflexionar
amb sentit comú si tots aquests torpedes que disparen a la línia de flotació
del vaixell sobiranista poden prosperar en ple segle XXI, o només es tracta de
salves de fireta i de fum, que no podrien enfonsar ni una barqueta de pesca, si
la tripulació no s’acolloneix. Al governador del que us parlava en el meu relat
imaginari – com que confonia els desitjos amb la realitat, la mateixa malaltia
que feia delirar als seus amos –, els ciutadans d’aquell país li van fer
botifarra, responent-li que eren persones que raonaven i no pas gallines molles
acollonides, les quals no es deixarien
enredar en cap “corralito” bastit des de la capital, després d’una probable nit
boja de brindis al sol, per animar-se mútuament, acoquinats per les conseqüències
dels disbarats que comencen a adonar-se que han comés menyspreant com el Goliat
de la llegenda al David raquític i desnerit que li plantava cara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada