Follow by Email

dissabte, 12 de setembre de 2015

COMPETIR O PARTICIPAR?

Quan es fa esport només per competir i guanyar, quan allò que importa és solament el resultat i no pas distreure’ns, potser caldria preguntar-nos si quan no se’n té prou “participant” – segons el principi sagrat de l’olimpisme –, sinó que només ens realitzem “competint”, allò que practiquem s’ha de considerar esport o una altra cosa. El baró de Coubertin, el que va encunyar la famosa dita olímpica, compraria avui, per exemple, la declaració del futbolista Piqué reconeixent que la rivalitat justifica que es desitgi al rival que se la foti sempre ben grossa? Qui sap, francament, si aprovaria la conducta d’esportistes d’elit que han fet i fan trampa, buscant la victòria a l’empara d’estimulants artificials?  Esportista tradicionalment era sinònim de joc net, de competició sana, de conformar-se participant, acceptant d’antuvi que sempre guanyi el millor. Però aquests ingenus principis o valors sembla que ja són aigua passada, i des que l’esport forma part del “business” i la necessitat de quadrar els números com sigui ha substituït el “fair play”, sobretot en els anomenats esports de masses el que compta de veritat es guanyar, amorrant els altres. Massa sovint com es jugui tant li fa, mentre al final es pugui alçar la copa de campió.

Potser encara queden alguns espais – el pati d’escola, la platja, alguna plaça o carrer de poble petit – en els quals es juga simplement per passar l’estona, per fer exercici o per gaudir amb els amics el temps d’esbarjo; però vet-aquí que de seguida que algú treu la qüestió del prestigi i de l’honra, ja hem begut oli. I en molts de casos perdre desvetlla les ànsies de revenja, els rancors i, algunes vegades, també algun salvatge mal instint i tot. Tanmateix, quan la competició sobrepassa el nivell estrictament casolà i lúdic, i s’hi barregen conceptes com el patriotisme, guanyar o perdre al camp de joc es pot convertir en un afer d’Estat, inclús més empallegós que quan a més de l’honor està en risc un pilot  de diners invertits pels administradors d’un club. En resum, potser ja només sigui possible practicar vertader esport en una mena de clandestinitat; la qüestió és que si es fa en solitari, sense claca que estimuli el sacrifici, la constància fa figa i és fa difícil no tirar la tovallola  a les primeres de canvi, quan es noten els primers símptomes de fatiga. És a dir: participar seria ideal i suficient com a motivació si tothom no busqués la medalla, la corona de llorer i l’aplaudiment dels aficionats, perquè som humans i perdre a ningú li agrada. El problema és que de guanyador només n’hi pot haver un, i que la cultura d’alegrar-se de veritat per la victòria dels altres és a can pistraus. I és que quan es competeix, sigui en esport o en política, com ara mateix en campanya electoral, el fair play solem oblidar-lo a casa.   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada