Les
coses són com són: és molt més net i ben vist ser corrupte i ric, que no pas
una bona persona pobre. I encara que sembli una exageració, quan la pobresa a
l'engrós desborda les fronteres, els pobres comencen a fer nosa als que temen
quedi en evidència la seva avarícia secular, i sota sospita la legitimitat del
seu privilegi de no haver tingut mai de mirar prim, i de permetre’s el luxe de
malgastar allò que molts ni podien ensumar, fins a l’extrem de considerar un
rotllo de paper higiènic com un luxe. Perquè una cosa porta a l’altra, quan la
crisi collava fort les víctimes de sempre, es va criticar més o menys suaument
els que semblava que no els hi havia costat massa fer diners a cabassos, sense
suar la cansalada, ni pencar de sol a sol com els que no se n’han pogut sortir
mai de ser pobres. Perquè la pobresa és la cara oculta de la injustícia,
Leonardo Boff advertia, en defensar la ja rovellada teologia de l’alliberament:
“el que més humilia al pobre es ser l’objecte de l’assistència social i de
certes campanyes de solidaritat orquestrades per les societats opulentes per
quedar bé amb la vianda al plat”. Els pelacanyes i els poca-roba, l’única cosa
que desitgen i reclamen és que se’ls hi doni l’oportunitat de deixar de ser-ho
pels seus propis mitjans, de recuperar la capacitat de no dependre de la
generositat de ningú per sobreviure, de no haver de donar les gràcies a cada
pas, per pogué respirar quan volen.
Als
que s’arrosseguen pidolant una guspira d’aire no contaminat, una engruna de les
sobres de la taula de l’abundància, no els hi fan cap gràcia acudits tan
ximples com aquell que ahir un pocavergonya penjava a la xarxa, i que diu que
quan un pobre menja pernil o és que està malalt o és que el pernil estava
podrint-se. Perquè la dura realitat, escrita a la cara de la multitud dels
simplement pobres consumint-se a les portes dels països dels mags dispensadors
de segones oportunitats, és que per als pobres malalts, exhausts i afamats
tampoc en queda de pernil, i que mentre esperen fent tanda, els pidolaires
d’asil s’han d’apanyar, en el millor dels casos, amb un rosegó de felicitat,
mirant que els encara més pobres que ells no els hi prenguin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada