Follow by Email

dimecres, 2 de setembre de 2015

SANG SENSE PEDIGRÍ

La sang, malgrat les reserves són inesgotables, és aparentment un bé escàs i tot sovint des dels hospitals se’ns recorda que van justos de liquiditat. Però mai se n’esgotarà la capacitat de producció, mentre hi hagin voluntaris disposats a oferir les seves venes al primer crit, perquè els en treguin tanta com faci falta. De fet, dóna la sensació que de sang en falta a totes hores, perquè les crides a no fer-se el ronsa o el desentès aprofiten qualsevol festa o festeta, en la qual es prevegi molta presència de gent, per mirar d’engrescar nous membres del club de donants. Aquesta logística solidària tan ben organitzada des dels bancs de sang, fa possible que sempre que en fa falta, de sang n’hi hagi a dojo, inclosa la de grups especials. De manera que quan un malalt en necessita no se li regategi ni se li faci pagar, perquè a la sang que es dona tan generosament, no se li pot posar preu.


Tanmateix, tampoc hi ha sang de primera, de segona o de tercera, perquè la sang - malgrat els aristòcrates - sempre es vermella, ragi de les venes que siguin, vinguin d’on vinguin i tinguin el color de pell que tinguin els seus propietaris. És a dir, les bosses de sang no porten etiqueta on consti el pedigrí del donant, perquè la sang és font de vida i, com passa amb la mort, no distingeix entre rics i pobres, savis o rucs, ben educats o perdularis. Per aquesta raó totes les bosses de sang, superats els controls estrictes a que són sotmeses les donacions, és de la mateixa categoria i qualitat. Vet-aquí, però, la meva sorpresa en assabentar-me que hi ha determinats individus tan classistes – pocs, afortunadament, però dels quals se n’hauria de perdre la mena - que voldrien tenir la seguretat que mai els hi transfusionaran, per cardats que estiguin, sang de persones que, en el seu peculiar ordre de valors, els hi fan fàstic i consideren impures, comparades amb ells. I com que els paios que tenen tantes pretensions com escrúpols bèsties, també solen tenir suficient diner com per pagar-se tots els capricis i manies elitistes que els hi passen pel cap, procuren garantir-se que, en un moment donat, la sang que se’ls hi posi tingui denominació d’origen. La llàstima és que, per diner, sempre puguin trobar professionals servicials i complaents, disposats a segui’ls-hi la beta a personatges impresentables que, fins i tot la sang que es regala perquè seria un sacrilegi posar-li preu, volen que tingui pedigrí. Potser que s’informin una mica i entenguin que, de pedigrí, les persones no en tenen, perquè això és cosa de gossos.    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada