LA PRESUMPCIÓ D'INNOCÈNCIA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 4 setembre 2015)

LA PRESUMPCIÓ D’INNOCÈNCIA

No poso en qüestió el principi que ningú és culpable fins que es demostra, però no acabo d’entendre que l’innocent hagi de demostrar la seva innocència i no a l’inrevés. Tanmateix, m’agradaria que reflexionéssim tranquil•lament si, en segons quins casos, no s’hauria de ser menys respectuós i cortès amb determinades garanties processals. La proposta que faig crec que és enraonada: quan es tracti de treure’n l’entrellat d’una sospita de malversació de diner públic o de corrupció de persones públiques - des de funcionaris a electes - aprofitant-se del seu càrrec o influència, no em semblaria pas una bajanada que sigui en condició d’imputats o de testimonis, no puguin emparar-se en el pacte del silenci per posar bastons a la roda de la investigació. Miraré d’explicar-me millor, perquè no hi hagi malentesos. Estic disposat a acceptar que a ciutadans privats com en Millet o en Montuy, malgrat que siguin xoriços confessos se’ls hi respecti la presumpció d’innocència fins que no recaigui sentència. Però em costa d’empassar que servidors públics guanyin temps fent-se el tòtila, cada vegada que se’ls crida a declarar davant el jutge, negant-se a contestar preguntes concretes que podrien ajudar a establir responsabilitats en un tres i no res. Tant se me’n donen les raons del seu capteniment, siguin per amistat mal entesa o per a no sortir-ne escaldats.

I és que quan es tracta d’aclarir un delicte malversació de cabdals públics, penso que des de l'alt càrrec fins a l’últim funcionari han de confessar tot allò que sàpiguen o sospitin sobre males pràctiques, i que ho han de fer per estricta obligació, com aquell qui diu per lleialtat contractual amb la ciutadania que els hi paga la nòmina, i que és la víctima del cas. ¿Com se li pot consentir a un personatge que tingui la menjadora a l’administració pública, en el nivell de responsabilitat que sigui, que per camàndules com la santa presumpció d’innocència o el dret al silenci per a no tirar-se pedres a la teulada, pugui negar-se a col•laborar amb la justícia per esbrinar la veritat? No és extrany que el ciutadà tingui la sensació de ser cornut i pagar el beure, puix mira per quins set sous per culpa d’aquest teixit de complicitats, de la majoria per no dir de totes les instruccions judicials per corrupció, inclús una vegada depurades simbòlicament les responsabilitats d’uns quants caps de turc, mai s’han restituït la totalitat dels cabdals distrets o s’han reparat els danys i perjudicis, directes o colaterals, a les víctimes. Mentre que molts presumptes culpables remenen la cua pel carrer, sense que els hi caigui la cara de vergonya i, en alguns casos, donant lliçons d’ètica.