TINC UNA MOSCA DE DISPESERA

No estic sonat, no: a casa no es que si colin gaires mosques ni mosquits, perquè totes les finestres i finestrons estan protegits amb teles mosquiteres, però de tant en tant n’entra alguna que s'hi deu trobar a gust – a casa no sé què els hi donem o què hi troben, que tant les bestioles com les flors reïxen o reviscolen -, i s’hi queda una temporada de dispesera. La meva dona no em deixa arruixar-les amb insecticida, perquè per molt ecològic que sigui, l’etiqueta diu que “mata els insectes ben morts”, i prefereix esperar: "quan se’n cansi ja fotrà el camp". De fet, la meva dona contra les mosques no té res a dir, llevat quan alguna li agafa confiança i vol prendre-li el pèl; a l’inrevés dels rantells, que no els pot veure ni en pintura perquè té la sensació que només la piquen a ella. A les mosques, fins i tot les bateja per no anomenar-les mosques, encara que el nom que els hi posa sigui el mateix: a totes els hi diu Leti, no sé perquè: “Josep, tenim una Leti rondant altra vegada”. És una costum que té de personalitzar les coses que ens envolten  – animades o simples estris –, com ara la Rumba, que des del primer dia que la vàrem comprar li va dir Sofia, i ja és com si fos de la família. Ella creu que les mosques que entren es com si vinguessin de visita, i que després de fer la murga una estona se’n van a escampar la boira a una altra casa. Però jo penso que no, que la mosca que m’està pujant al nas, per exemple, és la mateixa de sempre, que s’ha quedat a dispesa i no voldrà pas la independència mentre la tractem tan bé. A mi tant se me’n donaria que es quedés per sempre, si no fos que a còpia de conviure entre nosaltres, ja ens ha pres la mida i s’agafa unes llibertats que passen de taca d’oli, volent jugar quan estem més relaxats o esquivant sorneguera totes les meves  maniobres per enxampar-la. Quan perdo la paciència i m’aixeco del sofà per agafar un diari i l’insecticida, per si de cas, ja l’he perdut de vista. Potser em direu que repapiejo, però per mi el cony de mosca sap com seguir emprenyant i esquivant a la vegada tots els meus intents d’aixafar-la amb un bon cop de diari. I de l’insecticida no en parlem, perquè tampoc me’n refio gaire, puix em sembla que a les noves generacions de mosques les vacunen en origen. No sé si us hi heu trobat mirant d’enxampar una mosca i que us faci pam i pipa; però si us passa, no penseu que heu perdut facultats i reflexes, sinó que les mosques d’avui dia s’han tornat més eixerides.

(Per als que us he decebut amb un relat de mosques enlloc de fer safareig de les eleccions d’ahir, sapigueu que tot el que tenia de dir sobre el procés ho podeu trobar escrit en reflexions que pengen del bloc, algunes de les quals podrien perfectament passar per escrites avui. Quan tots els polítics i tertulians hagin dit la seva, i explicat com pensen sortir-se’n de l’atzucac – sobretot quan reconeguin que estem en un nou atzucac -, serà l’hora de dir-hi la meva. Avui, francament, estic fastiguejat i no em bé de gust. Perdoneu les molèsties).