És inevitable: en totes les
campanyes electorals, més aviat o més tard, l’espantall de les pensions ha de
sortir pel mig. Que si amb nosaltres estan assegurades, que si amb vosaltres
tenen les hores comptades. És la cançó de l’enfadós que ja forma part del
repertori suat del pim-pam-pum de qualsevol polèmica política, i com d’altres
parts del discurs propagandístic que no pas programàtic dels partits en
campanya, que t’entren per una orella i et surten per l’altra per reiteratius,
no tindria la menor importància si no fos que l’assumpte de les pensions afecta
a un terç llarg d’un electorat que fa temps té la mosca al nas. Ahir, per
exemple, en el primer debat de tots els caps de llista del 27-S, a can Cuní,
per apuntalar els arguments en favor o en contra de la secessió les pensions es
varen posar sobre la taula, sense cap escrúpol i per enèsima vegada, com a
moneda de canvi o eina de pressió. Uns i altres candidats s’acusaven mútuament
de recórrer a l’argument de la por per desenganyar els electors de votar per
l’adversari, però no s’estigueren de contribuir a encendre les alarmes en el
col•lectiu de la gent gran, que la majoria té com a únic patrimoni després
d’una vida d’escarràs la pensió que s’ha guanyat. Un col•lectiu, per cert,
escarmentat i escarnit perquè en els darrers deu anys, amb l’excusa de la crisi
han estat els primers de llepar el gust amarg de les retallades.
Per molt impermeables que es proposin ser els de la tercera edat, per
usar una terminologia neutre, a les
moltes bajanades que es trascolen sobre les pensions - des de dalt d’una
tribuna electoral o en col•loquis informals en assemblees de barri -, no es pot
impedir la preocupació pel futur incert que es dibuixa, entre amenaces velades
i ambigüitats consentides, respecte de la mala ganya que fa l’arbre del qual
pengen les pensions a Espanya, i la revifalla prometedora que faria aquest
arbre mig corsecat, trasplantat a un jardí independent. I és que malgrat totes
les promeses de que les pensions eren sagrades i intocables, tot déu hi ha fotut
la grapa per escanyar-les sense que ningú gosés oposar-s’hi, perquè s’havia fet
córrer la veu que qui no volgués caldo se’n podria acabar empassant dues
tasses. I des de l’època dels socialistes – que ara sembla que no han trencat
cap plat, quan varen ser els primers en tirar la primera pedra per enderrocar
el sistema – les pensions contributives varen començar a peregrinar pel
congelador, incomplint així els contractes entre l’Estat i el pensionistes, en
el sentit de respectar-los el manteniment del nivell de vida. Els d’en Rajoy
només hagueren de reblar el clau de la caixa, on la revalorització de les
pensions es va enterrar per sempre més, amb l’ajuda dels enterramorts
socialistes i nacionalistes. Per tant, a la meva manera de veure, cal que els
polítics s’ho pensin tres vegades abans de jugar la carta de les pensions per
fer por o per embadalir expectatives, perquè l’experiència ha escarmentat la
gent gran: a l’hora de la veritat, hi ha moltes altres prioritats
pressupostàries que s’han fet passat pel davant dels drets dels pensionistes. I
si la gent gran no té molt clar que la independència els hi garanteix amb tots
els ets i uts les seves pensions, potser els analistes de les expectatives de
vot es poden trobar amb una sorpresa. Ja hi ha precedents: qui va decantar el
referèndum d’Escòcia cap al no van ser els col•lectius de gent gran que no
veien prou clar el canvi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada