Follow by Email

divendres, 18 de setembre de 2015

JA TENIM LES PENSIONS EN DANSA

És inevitable: en totes les campanyes electorals, més aviat o més tard, l’espantall de les pensions ha de sortir pel mig. Que si amb nosaltres estan assegurades, que si amb vosaltres tenen les hores comptades. És la cançó de l’enfadós que ja forma part del repertori suat del pim-pam-pum de qualsevol polèmica política, i com d’altres parts del discurs propagandístic que no pas programàtic dels partits en campanya, que t’entren per una orella i et surten per l’altra per reiteratius, no tindria la menor importància si no fos que l’assumpte de les pensions afecta a un terç llarg d’un electorat que fa temps té la mosca al nas. Ahir, per exemple, en el primer debat de tots els caps de llista del 27-S, a can Cuní, per apuntalar els arguments en favor o en contra de la secessió les pensions es varen posar sobre la taula, sense cap escrúpol i per enèsima vegada, com a moneda de canvi o eina de pressió. Uns i altres candidats s’acusaven mútuament de recórrer a l’argument de la por per desenganyar els electors de votar per l’adversari, però no s’estigueren de contribuir a encendre les alarmes en el col•lectiu de la gent gran, que la majoria té com a únic patrimoni després d’una vida d’escarràs la pensió que s’ha guanyat. Un col•lectiu, per cert, escarmentat i escarnit perquè en els darrers deu anys, amb l’excusa de la crisi han estat els primers de llepar el gust amarg de les retallades. 

Per molt impermeables que es proposin ser els de la tercera edat, per usar una terminologia neutre,  a les moltes bajanades que es trascolen sobre les pensions - des de dalt d’una tribuna electoral o en col•loquis informals en assemblees de barri -, no es pot impedir la preocupació pel futur incert que es dibuixa, entre amenaces velades i ambigüitats consentides, respecte de la mala ganya que fa l’arbre del qual pengen les pensions a Espanya, i la revifalla prometedora que faria aquest arbre mig corsecat, trasplantat a un jardí independent. I és que malgrat totes les promeses de que les pensions eren sagrades i intocables, tot déu hi ha fotut la grapa per escanyar-les sense que ningú gosés oposar-s’hi, perquè s’havia fet córrer la veu que qui no volgués caldo se’n podria acabar empassant dues tasses. I des de l’època dels socialistes – que ara sembla que no han trencat cap plat, quan varen ser els primers en tirar la primera pedra per enderrocar el sistema – les pensions contributives varen començar a peregrinar pel congelador, incomplint així els contractes entre l’Estat i el pensionistes, en el sentit de respectar-los el manteniment del nivell de vida. Els d’en Rajoy només hagueren de reblar el clau de la caixa, on la revalorització de les pensions es va enterrar per sempre més, amb l’ajuda dels enterramorts socialistes i nacionalistes. Per tant, a la meva manera de veure, cal que els polítics s’ho pensin tres vegades abans de jugar la carta de les pensions per fer por o per embadalir expectatives, perquè l’experiència ha escarmentat la gent gran: a l’hora de la veritat, hi ha moltes altres prioritats pressupostàries que s’han fet passat pel davant dels drets dels pensionistes. I si la gent gran no té molt clar que la independència els hi garanteix amb tots els ets i uts les seves pensions, potser els analistes de les expectatives de vot es poden trobar amb una sorpresa. Ja hi ha precedents: qui va decantar el referèndum d’Escòcia cap al no van ser els col•lectius de gent gran que no veien prou clar el canvi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada