Com quan érem petits
ens sentíem més emparats si un germà gran o un amic més cepat ens feia costat,
en cas de renyina a l’escola, en l’escenari polític en que ens trobem avui
immersos a Catalunya, desfullant la margarida de la independència, el
federalisme o l’unionisme, és comprensible que cadascuna de les parts
interessades cerqui complicitats i bones paraules arreu. I que quan es pot
presumir d’anar de bracet amb alguna patum internacional o, simplement, amb un
figurant de segona fila però amb renom i certa influència, encara que només
sigui durant el temps just de deixar-ne constància gràfica d’una encaixada
amable o d’un cop de mà a l’espatlla, ningú deixa res per verd, perquè les
recomanacions van molt buscades, i qualsevol os pot servir per fer bullir
l’olla. És legítim, doncs, a la meva manera de veure, que tant des del govern
espanyol es festegi amics, coneguts i saludats internacionals, com que des del
govern català s’esgarrapin tantes declaracions o gestos amistosos com es pugui.
Ara bé, sense fer trampes forçant determinades afinitats puntuals o
comprant-les, descaradament, en espècies.
El govern català ho fa
a cara descoberta, fent l’article del sobiranisme i del dret a decidir, a
tothom que pinta alguna cosa als cercles governamentals on es prenen les
decisions polítiques i econòmiques o es mouen els representants de les més
influents cadenes periodístiques. A través de murris diplomàtics poliglotes i
ben documentats, no es cansen d’explicar amb tots els ets i uts les raons
històriques, econòmiques, polítiques, cultural i morals en que es basen els
ciutadans de la nació catalana per exigir un referèndum d’autodeterminació que
doni sortida democràtica a les mobilitzacions constants i multitudinàries d’una
part majoritària de la societat civil que denúncia l’asfixia de tota mena a que
els sotmet la prepotència d’un govern central que es val de totes les institucions
de l’Estat per estomacar diàriament el territori que li aporta més riquesa,
dinamisme, energia i iniciatives. En
canvi, el govern central reclama que abonin el seu immobilisme negociador, les
cancelleries i els principals dirigents polítics mundials, valent-se únicament
en el seu descàrrec de rancis legalismes i de l’espantall de la por, respecte
de l’efecte mimètic que una eventual benedicció o, simplement, amabilitat
envers les pretensions secessionistes dels catalans, podria tenir en territoris
d’altres Estats. I sempre que poden, els diplomàtics espanyols no deixen de
recordar a alguns mandataris internacionals favors estratègics i logístics que,
en un moment donat, Espanya no ha regatejat, sigui voluntàriament o si us plau
per força. Ara bé, la legitimat d’aquests moviments de recerca de condemnes a
la rebequeria catalana es posa en dubte, com a mínim, quan el portaveu de la
UE, un tal Margarittis, solemnement reitera la doctrina oficial de la Comissió
Europea, intervenint en la campanya electoral i calla que està casat amb una
espanyola, simpatitzant del PP, emparentada amb l’ambaixador espanyol a
Londres, Federico Trillo. Una cosa, doncs, és picar pedra com fan els
diplomàtics catalans per explicar els arguments del sobiranisme, i una altra de
molt diferent les maniobres matusseres de que se serveix la diplomàcia
espanyola per tirar merda a sobre una Catalunya rebel, no explicant que si s’ha
tornat rebeca és perquè Espanya l’ha tractat com una madrastra més malvada i envejosa
que les de la Blancaneus o de la Ventafocs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada