dissabte, 19 de setembre del 2015

ELS COSINS ZUMOSOLS

Com quan érem petits ens sentíem més emparats si un germà gran o un amic més cepat ens feia costat, en cas de renyina a l’escola, en l’escenari polític en que ens trobem avui immersos a Catalunya, desfullant la margarida de la independència, el federalisme o l’unionisme, és comprensible que cadascuna de les parts interessades cerqui complicitats i bones paraules arreu. I que quan es pot presumir d’anar de bracet amb alguna patum internacional o, simplement, amb un figurant de segona fila però amb renom i certa influència, encara que només sigui durant el temps just de deixar-ne constància gràfica d’una encaixada amable o d’un cop de mà a l’espatlla, ningú deixa res per verd, perquè les recomanacions van molt buscades, i qualsevol os pot servir per fer bullir l’olla. És legítim, doncs, a la meva manera de veure, que tant des del govern espanyol es festegi amics, coneguts i saludats internacionals, com que des del govern català s’esgarrapin tantes declaracions o gestos amistosos com es pugui. Ara bé, sense fer trampes forçant determinades afinitats puntuals o comprant-les, descaradament, en espècies.

El govern català ho fa a cara descoberta, fent l’article del sobiranisme i del dret a decidir, a tothom que pinta alguna cosa als cercles governamentals on es prenen les decisions polítiques i econòmiques o es mouen els representants de les més influents cadenes periodístiques. A través de murris diplomàtics poliglotes i ben documentats, no es cansen d’explicar amb tots els ets i uts les raons històriques, econòmiques, polítiques, cultural i morals en que es basen els ciutadans de la nació catalana per exigir un referèndum d’autodeterminació que doni sortida democràtica a les mobilitzacions constants i multitudinàries d’una part majoritària de la societat civil que denúncia l’asfixia de tota mena a que els sotmet la prepotència d’un govern central que es val de totes les institucions de l’Estat per estomacar diàriament el territori que li aporta més riquesa, dinamisme, energia i  iniciatives. En canvi, el govern central reclama que abonin el seu immobilisme negociador, les cancelleries i els principals dirigents polítics mundials, valent-se únicament en el seu descàrrec de rancis legalismes i de l’espantall de la por, respecte de l’efecte mimètic que una eventual benedicció o, simplement, amabilitat envers les pretensions secessionistes dels catalans, podria tenir en territoris d’altres Estats. I sempre que poden, els diplomàtics espanyols no deixen de recordar a alguns mandataris internacionals favors estratègics i logístics que, en un moment donat, Espanya no ha regatejat, sigui voluntàriament o si us plau per força. Ara bé, la legitimat d’aquests moviments de recerca de condemnes a la rebequeria catalana es posa en dubte, com a mínim, quan el portaveu de la UE, un tal Margarittis, solemnement reitera la doctrina oficial de la Comissió Europea, intervenint en la campanya electoral i calla que està casat amb una espanyola, simpatitzant del PP, emparentada amb l’ambaixador espanyol a Londres, Federico Trillo. Una cosa, doncs, és picar pedra com fan els diplomàtics catalans per explicar els arguments del sobiranisme, i una altra de molt diferent les maniobres matusseres de que se serveix la diplomàcia espanyola per tirar merda a sobre una Catalunya rebel, no explicant que si s’ha tornat rebeca és perquè Espanya l’ha tractat com una madrastra més malvada i envejosa que les de la Blancaneus o de la Ventafocs.    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada