Follow by Email

dimecres, 31 de juliol de 2013

UN PAPA QUE NO ES MOSSEGA LA LLENGUA

            Potser tinc més dret que altres comentaristes a alegrar-me que el papa Francesc hagi agafat l’escombra per fer una bona neteja de pràctiques arnades i, sobretot, d’idees polloses, perquè dues hores després d’escoltar-lo desitjar bona nit des de la plaça de de sant Pere, vaig escriure que havia nascut un nou líder espiritual (vegeu la reflexió d’aquell dia al blog), mentre que molts d’altres li retreien suposades connivències  amb els feixistes i genocides dictadors argentins, fins que Pérez Esquivel va deixar-los en ridícul. El cop de timó del nou papa es va notar des de l’endemà mateix amb gestos tan significatius com prescindir de la pompa pontifícia i no aïllar-se en la soledat del palau vaticà sota les faldilles de la Cúria: però on ha marcat diferències definitives amb els seus predecessors ha estat durant la visita pastoral al Brasil, on se li han escoltat manxiules dirigides al clergat que deuen haver fet tremolar a molts monsenyors panxacontents. Ha relacionat, per exemple, l’allunyament de parroquians amb  que l’església “s’ha mostrat massa freda, massa autoreferencial i presonera d’un llenguatge massa rígid”. I va fer una crítica i a la vegada una defensa de la política, sempre que no es mofi de l’ètica.


            “El futur – va dir – ens exigeix una visió humanista de l’economia i una política que aconsegueixi cada vegada més i millor la participació de les persones, eviti l’elitisme i eradiqui la pobresa, i que no permeti que a ningú li falti el necessari i que assegurant a tothom dignitat, fraternitat i solidaritat”. Gairebé una proclama calcada dels ideòlegs de la Revolució Francesa. Va trencar un altre plat bonic al declarar que l’estat laic és la millor garantia de llibertat religiosa. I va desautoritzar l’enroc ideològic decantant-se obertament pel diàleg franc: “entre la indiferència egoista i la protesta violenta, sempre hi ha una opció possible, el diàleg”. I per si alguns mesells intransigents no l’haguessin entès, va afegir: “un país creix quan les seves diverses cultures dialoguen de manera constructiva”. Però quan l’ha feta grossa ha estat al viatge de tornada, comentant com qui no diu res, que si un gai s’acosta a Déu de bona fe, ell no és ningú per jutjar-ho. D’això sí que se’n diu tocar al moll de l’os. Segurament el vaticanisme trontollarà més pel desmantellament de les estructures financeres misterioses i sospitoses de més d’una conxorxa poc edificant; però si Francesc comença a treure la pols a la lletra menuda de la doctrina – avui són els gais, demà pot ser el celibat o el paper de la dona - no quedarà prou bicarbonat a Roma per pair les indigestions. Potser sigui una malesa, però no estaria de més que algun mossèn li provés què menja i què beu, no fos cas que encara tinguéssim un disgust.    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada