ROSARIS I ESCAPULARIS A LA CABINA

            Aprofitant que era la diada de sant Cristòfol, el bisbe de Vic va arrambar l’aigua al seu molí escrivint al full parroquial de la diòcesi com estaria de bé que camioners, taxistes, bombers, policies i conductors tutti quanti s’acostumessin a com una rutina a senyar-se abans d’agafar el volant i que passessin el rosari abans de passar figues en un embús o de perdre els estreps quan t’enganxa un radar per sorpresa fent pam i pipa a la limitació de velocitat. No serè jo, que no sóc del seu ramat, qui li discuteixi al senyor bisbe el dret a pasturar les seves ovelles com li plagui, però sí que li discutiria això de passar el rosari per rutina perquè si s’agafa una rutina vol dir que hom s’acostuma a fer una cosa de manera repetitiva, sense raonar-la gaire o gens. Les rutines només serveixen per fer coses rutinàries, sense haver-nos-hi d’encaparrar massa i, a la llarga, enganxar-s’hi per avorriment, perquè s’ha de fer així, però sense una convicció especial. I suposo que no és així com desitja el bisbe de Vic que s’avinguin a passar el rosari els que rosseguen carretera i manta tots els dies de l’any.

            Quan era petit estava de moda, per força, la llet en pols que munyien els americans a en Franco perquè els nens de la postguerra no pugéssim desnarits i anèmics, però al mateix temps ens l’embolicaven, la ració de llet, amb la doctrina del pare Peyton, el qual assegurava en campanyes proselitistes que es varen fer cèlebres, que resar el rosari en família era per l’ànima tan saludable com els espinacs d’en Popeye pel cos. No hi ha estadístiques oficials, suposo, però ja m’agradaria saber quantes de les famílies que tenien de guanyar-se el cel i la bona convivència passant rosaris abans de sopar varen acabar tirant-se els plats pel cap. La meva recerca particular em revela que la majoria d’agnòstics i bastants ateus varen tornar-se’n després d’un empatx d’avemaries i lletanies. I és que un dels principals maldecaps de l’església catòlica és que la seva jerarquia és més paulista que cristiana: en el sentit que Crist no va entretenir-se fent reglaments de règim intern, sinó que es va conformar amb predicar els deu manaments i les benaurances del sermó de la muntanya; van ser en Pau de Tarso i els seus deixebles els autors de les normes i de la lletra menuda del cristianisme. Ja sé que avui la reflexió m’ha sortit descarada i burleta, però què voleu que us digui!, em faria gràcia veure per un forat com compaginaria el camioner la concentració en la ruta amb passar el rosari.