Ja em perdonareu, però
si faig una mica de zàping al·lucino al descobrir que en matèria de tertúlies
televisives conviuen de manera contradictòria per una banda, la dels tertulians
que no es treuen de la boca la paraula crisi, en les vessants econòmica i
política, les quals analitzen i sacsegen pel davant i pel darrera i que, de
tant en tant, deixen anar alguna manxiula apocalíptica, i per altra banda, hi
ha la dels que es passen el dia fent safareig, xafardejant descaradament des
del rei cap avall, ridiculitzant al mort i a qui el vetlla, convertint alguns
platons en vertaders abocadors d’escombraries. Si em decanto per les primeres
acabo deprimit i confús perquè tot i que hi solen participar experts de cert
renom, mai no s’acaben de posar d’acord en res: ni en el diagnòstic, ni en el
remei, ni en la prevenció. En canvi, si deixo de banda els meus perjudicis
intel·lectuals i m’escarxofo davant d’un programa d’aquest on s’esbudellen els
famosos i tota la seva parentela, sense escrúpols ni aturador de cap mena, per
part de tertulians professionals que es guanyen les mongetes o el caviar
competint a veure qui la diu més grossa, potser no engreixo el meu bagatge
cultural, però almenys aprenc molt sobre cretinisme, barroeria i mala baba. I,
sobretot, m’oblido durant una estona de la prima de risc, de les retallades, de
l’atur que es desboca, i de la gent que no pot arribar a fi de mes sense una
crossa.
¿Heu vist una cosa més
depriment que reunir quatre suposats experts en economia a l’entorn d’una taula
i que després de discutir la jugada durant una hora, acabin tan desavinguts com
havien entrat, sense posar-se d’acord ni per apuntar una mínima solució
pràctica? Quan anàvem a escola, ens deien que la ciència era exacta i que
sempre dos més dos farien quatre. Mentida punyetera! De grans, hem aprés fins i
tot a posar en quarantena els axiomes que semblaven indiscutibles, i que tants
caps tants barrets. No hi ha res a
fer, tothom porta un rei al cos i només s’escolta els propis arguments. No hi
ha manera de fer un front comú, per exemple, contra la crisi ni contra la
corrupció política. I el que fa més ràbia de tot plegat, és que algunes de les
patums que pontifiquen a tort i a dret canviïn d’opinió amb gran facilitat,
depenent de quin cantó escalfa el sol i de quin plató es troben. Per aquesta
raó, potser, tenen tant de predicament aquells programes de porqueria iconoclasta,
on es compren i es venen les intimitats pròpies i les dels altres per un o dos
plats de llenties. Un terç del país ho aplaudeix amb delit, perquè prefereix
empassar-se brossa, abans que deprimir-se escoltant que demà estarem pitjor que
avui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada