Em refereixo, és clar, als 59 mil
milions d’euros que queden al sac de la reserva per pagar les pensions. En un
mes ens hem polit 4 mil milions i escaig d’una tacada: s’havia de pagar l’extra
i ingressar l’irpf deduït als pensionistes, i no n’hi havia prou amb les quotes
de la seguretat social. Si seguim per aquest camí, sense posar-hi remei, aviat al
sac només quedaran les engrunes. Ja m’he lamentat en reflexions anteriors que
havent-hi tants de melics per lligar es maregi la perdiu ajornant prendre
decisions. Però el que més em preocupa, de veritat, nos és pas la mandra del
govern i de tota la comparseria dels que tenen algun paper en aquest sainet que
pot acabar en drama, sinó que d’una rampellada es prenguin decisions que facin
que el remei sigui pitjor que la malaltia. Si no els hi agradés tant als
polítics fugir d’estudi, haurien de reconèixer que l’apuntalament del sistema
públic de pensions no passa per encongir-les adequant-les a la mida dels
ingressos, sinó fent possible que s’equilibri la balança rumiant com tenir
ingressos suficients. Per anivellar un desequilibri pressupostari hi ha dues
formes d’actuar possible: rebaixar la despesa o incrementar els recursos. La
fàcil i que tothom sap executar és a primera, però la intel·ligent i valenta és
la segona. El que passa és que per entomar la segona faltarien bons estadistes,
no pèssims politicastres.
Ja
fa dies que ens estan fent el llit amb missatges subliminals per encolomar-nos
un sistema de provisió de pensions que acabi amb la incertesa constant: un
mètode amb fórmula enrevessada inclosa, que es basa en quelcom tan simplista com
pervers que consisteix en igualar la massa bruta de les pensions amb la massa
bruta dels ingressos per quotes. El sistema, des del punt de vista del politicastre,
acabaria amb els seus maldecaps pressupostaris, però condemnaria al pensionista
a continues escantonades de les seves pagues, per molt que es digui que si la
tendència negativa dels ingressos es capgirés de seguida es revaloritzarien. Home,
si fins ara no han fet res de positiu per generar recursos, com pensen estar
preparats per redreçar la situació més endavant? Mentre no es donin les condicions
perquè els emprenedors i els inversors no especulatius creïn llocs de treball
i, per tant, incrementin les cotitzacions, el trencaclosques no s’arreglarà. I
per crear aquestes condicions favorables es necessita com el pa que es menja recuperar
l’esperança i, per desgràcia, no es fa res per aconseguir-ho, sinó tot el
contrari. I sense recuperar el consum, el crèdit, la seguretat i perdre la por
en el futur, qui pagarà els plats trencats serà una vegada més la part més fràgil
de la societat. Fins que la corda es trenqui...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada