PROA FISCAL A CATALUNYA (1)

Si algú encara pensa que no hi ha encalafornat en algun racó de la Montcloa l’estat major d’una mena d’escamot per fastiguejar a Catalunya i fer desdir els díscols catalans de la seva impertinència sobiranista, és que té pa a l’ull. Aquest món ja porta temps més que suficient d’experiència per saber de manera inequívoca que res passa per casualitat, inclosos els fenòmens naturals: tot té un per què. Oimés en política, que és l’art d’aconseguir impossibles sigui a base de llagoteries o de fer entrar, directament, el clau per la cabota. Hi ha uns polítics que són uns artistes a l’hora de trenar complicitats i de buscar la mínima resquícia de coincidència per eixamplar-la fins a arribar a acords possibilistes, i n’hi ha uns altres més expeditius que saben el que volen i no tenen manies per imposar-ho sense contemplacions a l’adversari. Però, per desgràcia,  ni hi ha uns altres més potiners i punyeters que s’estimen més tirar la pedra i amagar la mà, collant fort als seus socis perquè no es passin de la ratlla ni tinguin massa idees que acabin fent-los ombra. 

A Catalunya li ha tocat, des que en Tarradellas va fer a Madrid l’únic gol de veritat amb el retorn de la Generalitat, com a companys de viatge una colla de mig amics que ens han colat gols per l’escaire com el cafè per a tots i ens han regatejat amb més o menys elegància totes les iniciatives per acostar-nos a la seva porteria. i quan els hi ha convingut ens han fet la llesca descaradament, refiats que al tenir en nòmina a l’àrbitre mai els hi xiularan un penal en contra sinó que, com a màxim, arribarem a tirar algun corner sense més conseqüències perquè si els hi van maldades recorren al fora de joc. Ja em perdonareu que abusi en aquesta reflexió tant de les metàfores futboleres, però és que venen com anell al dit per denunciar la darrera cancalleta que ens ha fet el matusser Montoro: pentinada fiscal i de seguretat social a tots els clubs i societats esportives petites o grans d’Espanya, començant per casa nostra. Continuant amb la política del si no vols caldo tres tasses, a la qual ahir em referia al analitzar les raons de la maniobra de la virreina Llanos, avui han posat proa a Catalunya pretenent que milers i milers de petits clubs de totes les societats esportives tinguin, des de l’encarregat de material fins al darrer mono que hi treballi unes quantes hores per amor a l’art, d’alta a la seguretat social i declarats els seus ingressos. A l’operació se li veu tant el llautó com exemple de que han posat la proa fiscal cap a Catalunya, que demà hi reflexionarem una mica més perquè aquesta jugada no només és pròpia de potiners, sinó que al fer servir els catalans com a conillets d’índies l’han convertit en una eina més de pressió política per guanyar-nos el partit als despatxos enlloc de al camp i jugant net.