NO SÉ COM DIR QUE NO

            Cada cop estem més a la defensiva i ens malfiem de les intencions dels desconeguts que se’ns acosten pel carrer a demanar-nos alguna cosa i fem el sord quan ens truquen a casa i no obrim la porta al primer que toca el timbre. I si qui se’ns acosta o truca a la porta és foraster, per molt que jurem que no tenim prejudicis, ens en desempalleguem sense massa contemplacions. El fet que aquest sigui un fenomen social generalitzat, no em serveix de consol perquè m’adono que treure’m de sobre el presumpte pidolaire, sense ni tan sols deixar-lo explicar tira per terra moltes teories sobre la bondat del gènere humà. És possible que la desconfiança com a expressió espontània del sentit de conservació, sigui la culpable d’anar amb peus de plom i amb els ulls ben oberts: una desconfiança que, evidentment, neix de males experiències o de preses de pèl. No hi ha res que sàpiga més greu que s’abusi de la nostra bona fe, sobretot si hi ha testimonis que de seguida com ànimes caritatives et refreguen pel nas: “ja t’ho deia jo que no fossis tan innocent”.

            L’altre dia estaven sopant en una terrassa quan un pallard de mitja edat, arrossegant un nen ens va ensopir parant la mà amb insistència. ¿Com li dius que no a un suposat pare que et demana unes monedes per a un entrepà mentre tu estàs endrapant un plat combinat? Vaig ser l’únic que em vaig rascar la butxaca, confesso que per acabar d’una vegada amb aquella escena molesta. Després, el cambrer li va indicar que no destorbés més a d’altres clients. Ni me’l vaig mirar gaire, però sí recordo la mirada del nen clavada en el meu plat. I encara em fa mal. Els amics varen justificar no ser tan tous dient que per molta llàstima que fes, moltes vegades aquests numerets eren pura comèdia, potser inclús el fill era postís. “N’hi ha un a la plaça que porta un coi de pancarta de més d’un metre quadrat, on demana caritat dirigint-se a la gent com a < querido público >”. No, segurament deu ser així: que hi ha molta picaresca i fins i tot alguna mena de màfia organitzada al darrere. Però no sé com dir-li que no a algú que se’t queda palplantat i et mira de fit a fit com si li deguessis quelcom. No solc ser gaire esplèndid, principalment perquè no em sobren els quartos, però confesso que no sé endevinar qui demana per necessitat o qui ho fa per fer-se un jornal. Ara bé, sóc conscient que hi ha molta misèria escampada i que cada vegada serà més difícil separar el blat de la palla. Però, davant del dubte, prefereixo pecar d’ingenu mentre pugui, per si de cas.