VISCA LA BONA GENT!

            Un moviment de gospel – “Viva la gente” - feia forrolla els anys setanta, us en recordeu? El seu missatge era fresc, engrescador, directe i planer: “esta mañana, de paseo, con la gente me encontré / al lechero, al cartero y al policía saludé / detrás de las ventanas también reconocí / mucha gente que antes ni siquiera vi.” Encara estabornits per l’impacte del terrible accident de Galícia, un sincer visca la gent!, és l’exclamació que em surt de l’anima al ser testimoni del comportament èpic de tantes persones anònimes disposades a donar un cop de mà. Que malgrat tots els problemes que tenen damunt la teulada, les angoixes que no els deixen clapar i les diferents maneres de pensar, tothom es bolqui a ajudar colze a colze vol dir que no tot està perdut mentre quedi tanta bona gent. Una gent que a simple vista pot semblar egoista i individualista, però que quan toquen a rebato per una calamitat se li desvetlla la humanitat i la solidaritat més admirables. És possible que distrets per les preocupacions i absorbits pels maldecaps no trobin temps per pensar en els altres, però quan en passa una de grossa prenem consciència de la seva condició de persones i de que això de l’autosuficiència és un mite que neix de confondre els desitjos amb la realitat, ja que mai els homes hem estat tan interdependents els uns dels altres.

            El vell clixé de l’home capaç de cuidar-se tot solet d’ell i de la seva família, sense ajuda de ningú, només de bracet amb la tecnologia, enmig d’un trencacolls de veritat es demostra fins a quin punt es necessita que en moments difícils trobis algú que et prengui la mà. Avui, tot i que sembli que no pot ser, hem d’admetre que no es pot donar un pas sense comptar amb els altres. En tots es aspectes. Sense anar més lluny, en medicina mateix els remeis familiars han deixat pas a les potingues industrials fruit de la recerca de molta gent, i la medicina general està tan parcel·lada que sense la col·laboració d’un fotimer d’especialistes seria impossible d’establir un diagnòstic. I no diguem de tantes necessitats socials que per ser ben cobertes requereixen que moltes persones empenyin plegades. El sotrac d’ahir a Galícia ens hauria de fer adonar de la nostra fragilitat i de que, en un moment donat, calen molts de braços, coratge i sentiments per superar el caos. I que per molta tecnologia revolucionària a l’abast, a l’hora de la veritat, la societat s’ha d’empassar l’orgull i refiar-se de les persones, en el més ampli sentit de la paraula, capaces d’envair els hospitals de braços estesos disposats a deixar-se extraure tanta sang com calgui, sense preocupar-se si la posaran a un de dretes o d’esquerres, moro o cristià.