Follow by Email

dijous, 11 de juliol de 2013

AL.LEGACIONS D'UN MANTINGUT

            Em va saber greu que l’altre dia en Montoro em tractés de mantingut, al dir que Espanya manté Catalunya perquè pugui donar serveis. I me’n va saber, de greu, per dues raons: la principal perquè és una punyetera mentida i en segon lloc perquè com a ministre d’Hisenda sap de sobres que ho és. A en Montoro, en el darrers temps se li solen entortolligar les paraules quan se li escalfa la boca i a vegades es fa difícil d’entendre’l, però aquest cop ho va dir clar, de raig i vocalitzant bé, és a dir: amb ganes d’insultar. Catalunya és una mantinguda d’Espanya. N’hi hauria per riure, si no fes plorar. A escola ens varen ensenyar que el llenguatge dels números no necessita intèrprets: dos més dos sempre seran quatre. Vet-aquí, però, que per una estranya coincidència o fatalitat, quan la matemàtica es contamina de política els números ja no quadren mai més, sigui qui sigui el que els manipuli. I quan els ciutadans catalans volem treure’n l’entrellat de si Madrid ens enreda o no fent el compte de la vella, descobrim que vertaderament dels impostos que paguem ens en retornen pocs i amb comptagotes. Després d’arribar a aquesta conclusió, sense fer servir més que els dits de la mà, ¿com ens hem de sentir d’emprenyats els ciutadans catalans plomats quan se’ns titlla de mantingut? Doncs com una merda, perquè això de “mantingut” ens ho hem de prendre com una ofensa, amb perdó de les mantingudes de veritat, si encara en queden.


            Les desavinences nord i sud sempre venen per culpa de les peles. El nord ric té coll avall que ha de ser solidari amb els parents del sud que, per un reguitzell de causes que ara no venen al cas, ho passen més magra. El problema esdevé quan de mica en mica el ciutadà del nord s’adona que el ciutadà del sud no només pot viure dignament gràcies als seus viàtics, sinó que en molts aspectes li passa la mà per la cara i, a més a més, se’n vanta. I s’enfila per les parets quan descobreix que qui des del centre del país hauria d’actuar com un àrbitre neutral redistribuint l’excedent de riquesa que genera el nord, el que fa és quedar-se’n una bona mossegada per tirar de beta i enlloc d’agrair al nord la seva generosa contribució l’escanya i se li menja la moral a pessigades econòmica i sentimentalment. I la paradoxa arriba a un punt que qui fa de dida generosa hagi de sentir-se bescantada de mantinguda per un mitja merda que no s’aguanta els pets de l’empatx de corrupció. Que el representant d’un govern farcit de bandarres em tracti de mantingut, quan em tracta a baqueta, m’ha congelat la pensió que m’he guanyat a pols, m’escatima tots els serveis, em regateja la identitat i se’m pixa a sobre, francament m’indigna. I molt!   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada