Farà gairebé mig any de
la Declaració
de Poblet en la qual els rectors de les universitats públiques catalanes i
representants del món empresarial es conjuraren a favor d’un augment progressiu
del percentatge del PIB dedicat a la investigació pública, alarmats pel fet que
la inversió en aquest aspecte reculava per sota de la mitjana europea, un 2%, i
s’allunyava de l’objectiu ideal del 3% pactat a l’agenda de Lisboa. De les
principals recomanacions proposades en aquella convenció com urgents –
identificar els clústers amb més potencial, fomentar un sistema d’incentius
estables i directes per a la innovació en el teixit productiu, estimular la
innovació, explorar noves fórmules fiscals que afavorissin el mecenatge i la
relació entre empresa i universitat – els més calent està a l’aigüera. Un dels
inconvenients és que qui té de legislar i executar aquestes polítiques pensa
que el coneixement fruit de la recerca en innovació sempre es pot arrendar a
fora si cal, quan la manera natural de fer recerca seria amb investigadors de
casa i a les nostres universitats, si no estiguessin endeutades fins a les
celles i amb l’aixeta del finançament tancada a pany i forrellat.
El sector de la
investigació que hauria d’estar especialment protegit, fins i tot en temps de
crisi, va patir l’any passat una retallada del 25%. Però el problema no rau
només en l’escassetat de recursos: també hi té molt a veure la descoordinació
entre les diverses administracions i la desídia per establir prioritats en les inversions partint de la
base de quin és el cost i quin serà el benefici. Per exemple, si val més la
pena invertir en investigació que en construir una infraestructura de
ringo-rango per fardar. El investigador Joan Massagué alertava fa temps que:
“si un país no protegeix la investigació científica s’està lligant una mà a
l’esquena. S’està privant d’un dels instruments més barats i de més alt
rendiment per crear riquesa i prestigi nacional”. Els esforços que està fent a
Catalunya el conseller Mas-Colell perquè el teixit investigador que tant va
costar d’aixecar no s’esfondri, no són estimulats pel govern central, sinó que
amb la pressió pressupostària ens ofega i cada cop anem més enrere. El mateix
professor Massagué insistia que l’edifici de la ciència és molt difícil de construir,
molt fàcil de fer caure i molt complicat de refer. Per tant, si vols anar ben
servit, t’has de fer tu mateix el llit. Un altre argument per partir peres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada