QUIN NOM LI POSAREM?

            Això de posar nom a un nadó no és tan senzill com sembla, encara que avui ja no acabin renyint per aquesta qüestió els parents de la dona i els de l’home. Avui es deixa fer als pares, com ha de ser, i ningú s’hi fica pel mig; un xic per por de sortir-ne escaldats però, principalment, perquè la tria del nom ja ha superat amb escreix l’índex del santoral i dels compromisos familiars, ja que  el repertori de la recerca abasta els espais més sorprenents, des del mediàtic fins al literari. Per tant, sobretot avis o tietes hi tenen poques cireres per remenar en aquest cistell, limitant-se a pair el nom dels néts o dels nebots amb cara de pòquer si no els fa el pes. En qualsevol cas, s’ha de dir a favor dels pares que no trien noms tan originals o fins i tot exòtics per ganes de fastiguejar ningú, sinó perquè pensen que un nom imprimeix caràcter. Quan he escrit que no era tan senzill això d’escollir nom, em referia a que la mare quan tot just la panxeta se li nota ja hi està barrinant i anota en una llibreta aquells que li criden l’atenció, repetint-los en veu alta quan està sola per veure quin li sona millor. Tampoc el pare no bada i malgrat dissimula l’emoció més discretament, també té decidida “in pectore” la seva terna per quan comenci la votació.

            En temps reculats, la decisió estava en mans dels padrins, els quals si bé algunes vegades s’avenien a complaure els pares, en la majoria dels casos feien el marrà imposant el seu propi nom o el d’algun avantpassat, sense pensar si li esqueia o no a la criatura. No vull retreure alguns noms arnats que a tots ens venen a la memòria i que s’han d’arrossegar tota la vida vulguis o no vulguis. En canvi, els noms d’avui fan més goig i perfum, què voleu que us digui! En temps de la república se’n varen posar de moda alguns d’èpics, contundentment anticlericals i bastant ingenus, avui la tendència es decanta més per la vessant poètica i dolça: n’hi ha que són tot un poema, la veritat. Potser perquè el santoral ja no és l’únic proveïdor, això de celebrar el sant ha quedat una mica “out” i més aviat el jovent es decanta per festejar l’aniversari. Vet-aquí una reflexió oportuna en temps de xafogor, en que convé no acalorar-se massa ni amb la política i ni amb l’economia, sinó mantenir converses relaxades com aquesta que ahir, precisament, feia petar amb en Manel, que se sap en Pla de raig i a vegades crec que se li ha empeltat la murrieria. Em va dir: jo potser encara afegiria que així com molts pares no bategen els fills amb l’excusa que, si volen fer-ho ja ho faran quan siguin grans, amb el nom hauria de ser el mateix; que tirin amb un de provisional fins a la majoria d’edat i després que triïn i remenin del tros els interessats. Que la vida ja és prou fotuda perquè, a sobre, s’hagi d’arrossegar un nom florit.