De petits ens varen
ensenyar que no deixéssim per demà allò que podíem enllestir avui; però es veu
que la lliçó alguns no la varen trascolar massa bé, i més aviat gandulegen a
l’hora de fer allò que toca, quan toca. I és que fer el que convé, generalment
és incòmode i no entreté tant com marejar la perdiu i esperar a veure-les
venir. Per aquesta raó, tantes vegades ens hem de lamentar de no haver pres la
decisió adequada en el moment que convenia. Quantes coses haurien anat d’una
altra manera si els que tenien de prendre decisions no haguéssim fet el ronsa
en el moment crític, per comoditat o per covardia. Desgraciadament, no sempre
és possible refer-se de les conseqüències de no haver estat llepafils quan era
necessari treure el geni. Per exemple: si sobre la merda de la crisi financera
i de la bombolla immobiliària s’hagués dit tota la veritat des de bon principi
i actuat sense contemplacions, de ben segur s’hi hauria pogut posar remei,
enlloc de trampejar la situació amb mentides i pedaços. Bé, és una suposició
perquè també passa sovint que els que diuen les veritats o avisen dels perills
en surten escaldats.
La pregunta que primer em ve al pensament és sobre les causes de la manca de
reflexos i de múscul dels governants, i sempre em topo amb la mateixa maleïda
resposta: dient la veritat crua i nua es corre el perill de perdre el poder, i
la majoria dels que s’hi rebolquen satisfets no volen ni sentir-ne a parlar. De
manera que el més fàcil es emborratxar la parròquia amb frases fetes i jocs de
mans enrevessats, per amagar l’ou. Quan la "trola" ja no cola més i
el sòl trontolla fent tremolar les cames dels il·lusos que pensaven viure en un
paradís i es desperten en un vesper, amb la paraula crisi pretenen justificar-ho
tot. Durant el dol que estem passant des de fa mesos per la pèrdua de l’estat
del benestar i de tantes altres oportunitats socials, infinitat de gent reconeix
que si s’hagués actuat d’una altra manera en un moment donat, ens hauríem
estalviat moltes fallides i disgustos. Doncs almenys que se n’aprengués de la
lliçó i no es jugués més a tirar pilotes fora i es fes, en un altre tema
delicat com la “qüestió catalana” com li diuen a Madrid, allò que toca fer a un
Estat democràtic quan té una patata calenta a les mans com que Catalunya pugui exercir
el dret a decidir. Si tant volen tibar la corda fent veure que tenen les
orelles a cal ferrer, es poden trobar que la corda es trenqui i els hi caigui a
sobre un devessall d’indignació acumulada tres-cents anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada