Molts centenars de milers de criatures faran aquets
mes un pessebre casolà, voluntàriament ingenu, a vegades inclús amb pretensions
artístiques quan hi posen cullerada els avis, en el qual no hi falten mai els
personatges principals del misteri: el nen i la verge. Sant Josep ocupa,
habitualment, un lloc tant secundari com ho és el paper reservat al bou, a la
mula, a l’àngel o a l’estrella de vuit puntes. Però, enguany tenim un problema:
des del Vaticà, el sant pare alemany, suposo que per solidaritat amb la seva
paisana Merkel, ha presentat un ERO de regulació de plantilla, acomiadant el
bou i la mula, i per salvar el lloc de treball de sant Josep ha presentat un
pla de viabilitat que contempla encendre l’estrella només els diumenges i
festes i que l’àngel faci, temporalment, mitja jornada. Però com que el Vaticà
no volen embrutar-se les mans amb aquestes misèries, l’escabetxina la volen
encolomar a tots pessebristes del món que, al cap i a la fi són els que paguen
la nòmina a tot el personal de l’establia. És veu ben bé que la mesura
d’austeritat l’ha presa el Vaticà en conxorxa amb la senyora Merkel que, per
cert, és luterana. Però, ja se sap: que els interessos fan estranys companys de
llit. Per la meva part, ja us ho dic des
d’ara, no penso pas fer-li cas al sant pare, encara que m’enviï la guàrdia suïssa
a casa.
Si fem cas de l’amic dibuixant Joan Vilanova, que des
de Manresa escampava arreu nadales entranyables, i que d’aquesta qüestió dels
pessebres en sabia un niu, els animals de l’establia simbolitzen, precisament,
aquesta pau serena que ens desitgem, amb més o menys convicció o hipocresia,
quan arriba Nadal. “Els animals – deia en Vilanova – no tenen enveja ni
interessos”. Qui pogués tornar a ésser infant, per entretenir-se fent pessebres
o creant les pròpies joguines, enlloc d’omplir-nos la casa de productes de
consum massiu, que més aviat inciten les criatures a assemblar-se a Rambo que
no pas a Gandhi, per posar un exemple que tothom pot entendre. Per cert, sobre
aquesta qüestió, al Vaticà muts i a la gàbia. Potser valdria més la pena que
fixant-se en aquella expressió tan nostrada de que “per Nadal matarem el gall,
i a la tia Pepa li’n darem un tall”, denunciessin que els que poden permetre’s
trinxar un bon capó, sovint no se’n recorden de la tia Pepa. I és que mai la
gent havíem anat tan nets de clatell com ara; però, mai, tampoc, no havíem
estat tan envoltats de gent que predica allò que no creu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada