Follow by Email

dissabte, 22 de desembre de 2012

SALUT HI HAGI!


            Avui és aquell dia de l’any tan ximple que a primera hora ens desitgem bona sort, i a partir de migdia ens conformem amb un: salut hi hagi! És clar, si no ens ha tocat una bona picossada de la rifa, doncs tots els que embogeixin fent xerinola perquè trauran el ventre de penes, no se’n recordaran pas de la salut. En Picasso, que en qüestions filosòfiques era més aviat dels de la repartidora, quan es tractava de diner ja era més tocat i posat: “m’agrada viure pobre, però amb el ronyó cobert”. I és que avui, d’alguna manera, es representa com el misteri de llevar-se pelat com les rates i anar-se’n al llit com si es fos el rei del mambo. El diner transforma tant les persones, que de tenir-ne a no tenir-ne alguns pensen que en depèn la felicitat, i n’hi ha de més il·lusos encara, que es creuen que també la salut. Els portuguesos tenen una dita: “el diner és la medecina de totes les coses”, molt pròpia de països deprimits, convençuts que una bona pluja de diners és el millor que els hi pot passar a la vida.

            Enlluerna tant el diner caigut del cel, que si la fessin triar entre “valors” i “diner”, molta gent no dubtaria gaire en decantar-se per la segona opció; entre d’altres raons, perquè en plena borratxera de sentir-se ric, hom arriba a creure’s que amb diners es poden comprar, fins i tot, els valors. Però la veritat és que hi ha gent tan immensament pobre, que només té diners. Tanmateix, hi ha molts pelacanyes immensament rics en valors humans, alguns tan importants, en els temps que vivim, com la solidaritat. La generositat d’un pobre no toca vores amb l’almoina d’un ric. En Salvador Dalí, un figuerenc que havia trobat el secret de convertir en or tot allò que tocava, es va inventar també una cantarella, per justificar la seva provocadora avarícia: “estimar el diner, com jo l’estimo, no és res més que misticisme. El diner és la gloria, com diuen els estudis d’alquímia”. I avui la televisió ens mostrarà molta gent creguda que ha arribat a la glòria, i que amb les butxaques plenes farà saltirons. No vull xafar cap guitarra, ni trencar plats bonics als nous rics del dia de la grossa de Nadal, però no trigaran a adonar-se els afortunats que ara tindran més maldecaps que mai, ja que una de les seqüeles de la fortuna inesperada, és la por que te la prenguin.       

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada