divendres, 14 de desembre del 2012

POSEM-NOS A TREBALLAR, PASSANT DE LA PRIMA DE RISC!


CARTA AL VENT

Els que es pensen que hi entenen d’economia, diuen que s’ha d’anar molt en compte amb la prima de risc: sobretot, que no s’esveri. Els berlusconis de la política, en canvi, asseguren que la prima de risc és una farsa inventada pels alemanys per tenir acollonit el personal. I els que no hi entenem ni un borrall d’economia o de política financera, però que encara tenim l’hàbit de pensar per nosaltres mateixos i no ens mamem el dit, som de ben segur els únics que això de la prima de risc ho tenim més clar que l’aigua, des del primer dia que en varem sentir parlar: aquesta paraulota no tracta d’altra cosa que de l’índex diferencial entre el preu que els creditors, altrament coneguts com “mercats”, exigeixen dels països rics o dels països pelacanyes per deixar-los diners. Tan senzill com això! No cal que ens compliquin la vida buscant-li tres peus al gat, ni que ens deixem ensarronar pels que ens ho volen explicar tot, posant-hi sovint més pa que formatge. Els avis ens tenien dit, de petits, que qui té el cul llogat no s’asseu quan vol. Tanmateix, qui viu endeutat fins al coll, quan va al ball ha de ballar la musica que li toquen, i si és tot un país qui ha caigut sota les urpes dels creditors no pot tenir el cul més empenyorat i el futur més de potes enlaire. Doncs el diner no en vol saber res de sentiments ni de romanços: els inversors que s’enriqueixen fent de prestamistes als que no tenen prous diners per pagar-se la festa o la farra, no són, precisament, germanetes dels pobres.

Un poble pot sobreviure de manlleu una llarga temporada o tota una vida, depèn de la capacitat i l’enginy que tingui de generar recursos per anar pagant els interessos del deute, sense que la corda lligada al coll l’acabi escanyant; però, per desgràcia, tard o d’hora arriba un moment que l’aixeta es tanca. És quan als creditors, uns voltors sota la pell  “d’agències de qualificació”, els avisen que s’hi poden enganxar els dits. A partir d’allavonces, si un país tenint la prima de risc pels núvols ha de pidolar més diners, els hi fan pagar el gust i les ganes; sempre i quant la situació ja no cremi tant, que l’única sortida sigui agenollar-se i demanar directament el rescat. Un rescat que no consisteix en altra cosa que en deixar-se esquarterar, perquè els creditors puguin cobrar-se el deute encara que sigui amb les entranyes i la dignitat, si convé. Les coses pinten d’aquesta manera, no us sembli pas cap exageració. El que passa és que jo ho explico a la bruta, de viu en viu, perquè se m’entengui; no marejant la perdiu com fan els polítics, per daurar la píndola.

Ara bé, aquest panorama que sembla tan negre no ens hauria d’abocar al negativisme, sinó tot el contrari. Recordeu allò que el cap d’uns expedicionaris estimbats a l’Aconcagua a tres mil metres els hi va dir als seus companys: us porto una bona notícia, aquest matí han suspès la nostra recerca. I això és bo? - li varen preguntar sorpresos. Doncs sí, els hi va respondre, perquè a partir d’ara sabem que només depenem de nosaltres mateixos. I és que una vegada es toca de peus a terra cal deixar-se de punyetes i d’agafar el toro per les banyes per donar-li la volta al mitjó, adonant-se que la solució no passa per continuar prenent-nos la purga que “els mercats” i els interessos alemanys ens han receptat com a únic remei. Passar gana no resolt cap anèmia, sinó que l’agreuja. I sinó que expliquin els pares de l’invent de les retallades, Alemanya, com és que després d’empassar-se la medicina a tremuja el seu malalt els hi ha entrat en la fase comatosa de la recessió. ¿No serà que la solució es trobava en direcció contrària i no ho volien veure?

Potser el que convé al malalt no és anar-lo despullant fins que es quedi de pèl a pèl a l’intempèrie, perquè li agafarà una calipàndria que se l’emportarà a l’altre barri de pet. El que els malalts del país potser necessiten són tasses de brou d’optimisme i perdre de vista els enterramorts que donen voltes per les tertúlies amb cara de pomes agres. Hauria d’estar prohibit servir botelles mig buides als taulells. O mig plenes o plenes del tot. I no posar només el focus en la misèria. Malgrat la crisi, hi ha moltes empreses i persones que els hi va bé el seu projecte i que tiren endavant. Potser hauríem de fixar-nos més en aquesta part de la societat que no ha tirat la tovallola i no s’ha abandonat a l’autocompassió. Retallem, sí, però de tot allò improductiu, papanatas, utòpic, prescindible, duplicat, immobilista, fatxenda, immoral, corrupte i, sobretot, d’aquella part de l’administració que només sap posar pals a les rodes i practicar allò del “torni demà”, que d’aquesta genteta encara n’hi ha més de la que voldríem. I per part dels polítics, ja que els hem de suportar i mantenir, exigim-los almenys que es deixin de tanta comèdia, parafernàlia dialèctica i potineria, i que es posin amb la boca closa per no gastar energies en va, a la feina d’empènyer el carro de veritat, tots en el mateix sentit, fomentant la confiança, l’autoestima, la competència, la imaginació, la investigació, la capacitat de la gent a consumir i la possibilitat de guanyar-se la vida gràcies a l’esforç, la tenacitat, els coneixements, no pas empalmant-los al gota a gota de la subvenció permanent.

En fi, potser és hora que deixem de pensar tant en la prima de risc i en el rescat com a única solució i de decidir-nos d’una vegada a jugar aquesta partit portant tots la mateixa samarreta i respectant la mateixa tàctica, aspirant als mateixos objectius. Si aquest país no s’assemblés tant a un galliner o a un pati d’escola, potser es guanyaria un respecte exterior que avui per avui no té. I aquest tarannà també ajudaria a refredar la prima de risc, ja que en fons, els inversors no tanquen l’aixeta només perquè un país les passi magres, sinó perquè no se’n refien que remant contracorrent i desavinguts sigui capaç de tornar els crèdits. No pateixen pas per cobrar tard, sinó per no tenir clar que el deute s’arribi a tornar mai.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada