CARTA AL VENT
Molta gent no pot entendre que quan toca mullar-se
per assegurar l’èxit d’una causa es facin els desmenjats o els tiquis-miquis;
sobretot quan consta que no ho fan per manca d’agalles, per mandra o per por, sinó
simplement perquè es consideren un poc per sobre del bé i del mal o, com expressen
tan bé els francesos aquestes misèries: “au dessus de la melee”. Sabeu què vull
dir, oi? Doncs, francament, aquest sentiment d’incomoditat el pateixen des de
dilluns bastants ciutadans decebuts per l’estratègia postelectoral d’ERC. Potser
em poso de peus a la galleda dient el que penso, però no seria honest amb els
que seguiu el meu blog amb tanta generositat cada dia, ni coherent amb el seu propòsit
d’explicar-vos les coses tal com les veig. Si amagués el cap sota l’ala em
conformaria fent un paper d’estrassa. Si vaig titllar, des de bon començament,
la convocatòria d’eleccions per part de CIU com un rampell oportunista, amb la
mateixa autoritat moral no m’he d’amagar de dir-li a la cara a ERC que ara no
toca fer l’estaquirot ni l’espanta ocells. I no toca, per vàries raons:
Primera: perquè durant tota la campanya ERC es va
atipar de repetir mil vegades que allò que ens convenia als catalans era que
CIU no assolís la majoria absoluta, ni tan sols una majoria còmoda, sinó que el
que s’havia de fer era votar els seus candidats per actuar com a contrapès de
les retallades socials i com a gendarmes borinots perquè els convergents no es
prenguessin a la fresca l’assumpte de la consulta secessionista. Molta parròquia
de CIU va ser receptiva a aquest missatge assenyat, jo entre ells, i sense cap
recança varem fer-li el salt a Mas per donar suport il·lusionat a en Junqueras.
Segona: perquè ERC no pot ser tan escrupolosa amb qui
s’acomboia, quan per un trist plat de llenties va embolicar-se set anys amb dos
socis de conveniència, que sempre va mirar de reüll perquè no se n’acabaven de
refiar. I tot per fotre qui havia guanyat les eleccions, per la simple raó que
no el podien veure segurament perquè hi estaven emparentats. La seva parròquia
prou que els hi va fer pagar ara fa dos anys, amb escreix, aquest “menàge à
trois”.
Tercera: perquè si del que es tracta ara és d’abonar el
terreny per quan més aviat sigui possible es faci la consulta que ens encarrili
cap a la independència amb garanties, cal un govern fort que representi tot el
capital sobiranista sense escletxes ni vacil·lacions, tocant de peus a terra.
Un govern afeblit i sota sospita per part dels seus mateixos aliats naturals,
no arribarà enlloc i farà riure a mig món. I el que és pitjor: en pot sortir
escaldada molta gent de bona fe que s’han apuntat al carro de la secessió, en bona
part per mirar de sobreviure a la crisi, doncs no pas tothom es va moure perquè
tenia sentiments nacionalistes arrelats. És veritat que a la mítica manifestació
hi anava molta gent, però no oblidem les lliçons de la història: els conversos
de darrera hora solen ser els més cridaners, però no te’n pots refiar gaire de
la seva constància.
Quarta: perquè, sobretot en relació a les prioritats
dels conversos, abans de tirar al dret cap a l’aventura d’un estat propi,
s’haurien de resoldre primer els estralls de la crisi sobre les persones,
tenint en compte que qui ens té un peu a sobre i ens escanya ja no és només el
centralisme espanyol, sinó l’avarícia dels creditors europeus que exigeixen
cobrar-se la factura per haver viscut de manlleu com milionaris i que ens passen
per l’adreçador de l’austeritat sense contemplacions. I si no tenim un govern
fort i valent que agafi el toro per les banyes per administrar amb tot el seny
que sigui possible l’escàs marge de maniobra entre tants esculls, aquesta empresa
acabarà a can Pistraus i s’haurà perdut una oportunitat única de sortir-nos-en.
Fracassar perquè ens fa basca anar tots agafadets de la maneta, seria una derrota
nacional històrica i potser irreversible. I això un partit que farda de
responsabilitat, com ho fa ERC pels
descosits, no s’ho pot permetre de cap
manera. Jo, almenys, no el vaig votar perquè escalfés la trona de cap de l’oposició.
Jo, com molts d’altres, li varem donar el vot perquè governés i perquè és mullés.
Al cap i a la fi tampoc han sigut els seus resultats per tirar coets, ni tan
sols dins del propi partit que resultats millors ha tingut. I que tampoc va
saber administrar.
Em sap greu, però algú ho té de dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada