En uns moments polítics
tan delicats, no es poden passar per alt relliscades com les del bufó del regne
- que se’n fot del mort i de qui el vetlla emparant-se en la llibertat de
pensament i d’expressió -, al fer una piulada declarant públicament el seu boicot
personal a l’actuació de l’actriu Carmen Machi al Lliure. Deixant de banda el
sarcasme que suposa carregar-se l’esperit del Teatre Lliure de Gràcia, quan es
viu d’esbudellar humorísticament tothom que es belluga per l’escena pública
espanyola, es qüestioni l’actuació a Catalunya d’una actriu madrilenya, no pel
contingut de la seva obra, sinó pel fet que fa costat al “federalisme” socialista
que va en contra les tesis indepentistes, amb que s’arrenglera mister Albà. El
director del Lliure, Lluís Pasqual, gens sospitós d’espanyolisme, li va parar
els peus al vilanoví sense pèls a la llengua: “no es pot atiar un boicot amb termes
tan intolerables, pel fet d’haver exercit la llibertat de pensament i d’opinió,
que és un dret que, fins ara, podem exercir tots”
És molt comú entre els
que se l’agafen amb paper de fumar, veure la palla a l’ull dels altres i no
adonar-se de la biga en els propis. Em sap greu recórrer a una cita evangèlica
per il·lustrar un tema tan terrenal, però és que li va com l’anell al dit a
aquesta més que simple anècdota. En cap cas ni en cap moment la intolerància
ajuda a fer amics, sinó tot al contrari, i ara és quan més fa falta no buscar-se
enemics, deixant-se portar per rampells de criatura o de nen malcriat. Aquí
també estaria bé recordar aquella dita tan popular: “el que no vulguis per tu,
no vulguis per ningú”. Si volem que no ridiculitzin o combatin les nostres
idees, s’ha de començar per respectar les idees dels altres. La indignació que
ens encén la sang quan ens bescanten pel que pensem o pels principis que defensem
legítimament, no podem pretendre que els demès no la sentin amb la mateixa
legitimitat quan nosaltres ens comportem igual de dròpols. Tot allò que
espatlli les possibilitats de diàleg no li convé a la causa. I en les nostres
circumstàncies com a país, potser també hauríem de tenir en compte, entre d’altres
raons perquè en tenim prou experiència sobre les espatlles, que ofendre no
costa gaire, el que costa és que l’ofès se n’oblidi de la trepitjada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada