LA GRAN ESTAFA ALS PENSIONISTES

CARTA AL VENT

            L’any passat, a finals de novembre, quatre dies abans de les eleccions en que Rajoy, mentint com un pocavergonya, va desbancar del poder els socialistes, escrivia una “Carta al Vent” premonitòria del que està passant avui amb les pensions, la qual començava així: “L’aparell de propaganda electoral del PP ha programat els candidats perquè no es cansin de prometre un futur govern popular no congelarà ni retallarà les pensions. Hauríem d’estar tranquils els jubilats i pensionistes? Francament, em sembla que sento pudor de socarrim, malgrat les bones paraules i copets a l’espatlla de la gent gran... A un dels populars simpàtics, el candidat per Barcelona Jorge Fernández Diaz, preguntat sobre la garantia de les pensions públiques se li’n va escapar una, que no em va deixar indiferent. Va dir que ells són de l’opinió que les pensions s’han de revaluar tal com està pactat; però, es va curar en salut: si quan rebin les transferències s’adonen que a la caixa només hi queden teranyines, s’hauran de replantejar la situació. És a dir, que no perilla de moment la paga de Nadal del 2011, perquè seria massa escandalós suprimir-la a quatre dies del final de campanya; però, no ens en refiem de cara a l’any vinent. Naturalment, no ho va dir amb aquesta claredat meridiana, paraula per paraula, però ja sabeu que els polítics parlar clar ho tenen prohibit, i sempre se’ls ha d’interpretar entre línies. Millor que m’equivoqui; però, pinten bastos”.

            La paga de Nadal del 2012 no l’han tocada tampoc, però el cop de destral al poder adquisitiu dels pensionistes durant el primer any de govern popular, ha estat una salvatjada i una presa de pèl. Entre les apujades dels impostos, dels serveis basics i la implantació del copagament, el miserable increment d’un 1% de principis d’any ha resultat un escarni. En els darrers tres anys, dos d’ells sota la batuta socialista, el poder adquisitiu de les pensions contributives ha minvat quasi un escandalós 12%, i això sense comptar el ròssec dels fills a l’atur, que han de recórrer als pares per arribar a fi de mes. A pocs dies de les recents eleccions catalanes jo participava en una tertúlia i el candidat del PP repetia com un lloro la consigna oficial del partit, per a no esverar el galliner: és revaluaran les pensions en funció de IPC. No va trigar gaire en Rajoy a trencar l’únic compromís programàtic que encara no havia trinxat del tot. Enguany, l’augment tornarà a ser d’un escarransit 1%, sense revisió ni actualització, de manera que la pèrdua de poder adquisitiu real el darrer trienni, entre una cosa i una altra, fregarà el 14%. I si al final l’impotent Rajoy ens llença en braços dels socis europeus perquè ens “rescatin”, està cantat que els primers que lleparem serem els pensionistes. ¿Ho pot consentir això l’Estat? ¿No tenim cap dret adquirit els jubilats, pel simple fet que estem indefensos i privats de mesures de pressió contundents, llevat picar de peus a terra?

            Els que ens volen daurar la píndola ens expliquen aquell encanteri que les pensions no es capitalitzen, sinó que les paguen els cotitzants contemporanis. Estaria molt bé aquesta excusa, si no fos que des de 1967, quan es va crear la Seguretat Social i la cotització obligatòria, a cap treballador se li va explicar que la futura pensió de jubilació no depenia de les seves pròpies cotitzacions, sinó que, Implícitament, l’Estat adquiria el compromís que es faria càrrec de les pensions contributives, en el moment que correspongués. Faig èmfasi en el concepte “obligatorietat”, perquè cap treballador podia escaquejar-se d’aquest sistema i cobrir pel seu compte la jubilació destinant les cotitzacions, per exemple, a un fons de pensions privat. En tot cas, tenia de fer-ho complementàriament, cosa que molt pocs feien per dues raons obvies: primera, que es refiaven que l’Estat no faria l’ànec ni el ronsa i, segona, perquè les misses no donaven per tant. D’altra banda, des de 1967 els superàvits de la seguretat Social no s’invertien en una bossa, tal com feien altres Estats previsors i honestos. Com que l’Estat espanyol es governava llavors per la llei de l’embut i els rampells d’un dictador que no estava per orgues ni controls, el calè que sobrava engreixava altres partides, potser inclús a algun fons de rèptils. El cas és que al fons de reserva no hi anava a parar cap estalvi, per la senzilla raó que ni tan sols s’havia enfilat l’agulla. No va ser fins a la segona legislatura de l’Aznar – a cadascú el que li pertoca – que el fons es fa engiponar i l’any passat s’hi havien acumulat uns 62 mil milions d’euros. Una misèria, comparat amb el que hi podria haver hagut si no s’haguessin malversat els excedents de les cotitzacions quasi 30 anys, per tapar altres forats que no hi tenien res a veure amb les pensions i que si poguéssim saber tota la veritat, segurament ferien pudor de merda.

           

            D’aquesta gran estafa perpetrada pels anteriors governs de l’Estat als pensionistes, no ingressant els superàvits de la Seguretat Social a un fons de reserva per si de cas, també n’és solidàriament responsable el govern actual, perquè l’Estat no és el mateix i els compromisos d’un Estat amb els ciutadans són sagrats. En qualsevol cas, hi ha la responsabilitat moral envers els pensionistes de buscar totes les alternatives possibles per retallar les despeses de l’Estat, abans d’incomplir la prioritat del contracte amb els pensionistes. I aquestes alternatives passen per des de crear ocupació que aporti els ingressos de nous cotitzants i rebaixi la despesa en atur, fins a prescindir de tantes empreses públiques i d’organismes administratius estèrils, duplicats, insostenibles i injustificables, tant des del punt de vista econòmic com ètic, ja que sovint no serveixen aquestes tapadores per altra cosa que per aixopluc de polítics defenestrats o de militants amb el carnet del partit a la boca. Si no saben per on començar a passar l’escombra, segurament bastants pensionistes amb tanta experiència i coneixements com el millor ministre, en quatre dies els hi poden redactar a bastament un full de ruta de l’operació neteja.