NO ASUMEIXO EL DEUTE QUE M'HAN ENDOSSAT

            Amb els grans números jo m’hi perdo i no em faig càrrec de la magnitud de la tragèdia fins que m’assec tranquil·lament i faig el compte de la vella, comptant amb els dits. Allavonves comprovo que necessitaria deixar de cobrar la meva pensió de jubilat durant set anys per fer les paus del gep que m’he trobat penjat de l’esquena. En efecte: si divideixo els 804.388 milions d’euros que diuen devem com a país als creditors, entre els 47 milions i escaig de ciutadans amb denominació d’origen espanyola, aquest és el resultat. Si descompto d’aquest càlcul els menors de divuit anys, perquè no tenen ingressos, resulta que no viuré el suficient per eixugar la part que em volen endossar d’aquesta llufa. I si enlloc d’una pensió que no és res de l’altre món, cobrés una pensió de viduïtat o de mínims, trigaria més de vint anys per fer net. Per tant, mirat des d’aquest punt de vista, pinten bastos. És per això, precisament, que no puc  dir-me: “com que tinc hipotecada la pensió fins que em mori, ja no cal que em preocupi més per les retallades, ni per si m’apliquen o no la revalorització anual de l’IPC, a fer punyetes tot!” No, no, de cap manera! Jo no penso assumir sense picar de peus a terra aquest deute que m’encolomen, perquè jo ni he malgastat ni m’he entrampat frívolament. Qui ho hagi fet, usurpant-me la personalitat, que pagui els plats que hagi trencat!

Però, el que m’emprenya és que estic enfonsat en aquest pou degut a que aquells a qui havia fet confiança perquè vetllessin que no fos víctima de cap enganyifa, resulta que m’han aixecat la camisa fent-me creure, fins fa quatre dies, que en aquest país es lligàvem els gossos amb llonganisses, que érem els que teníem la banca més sanejada i que podíem tirar de beta sense por vivint com reis, encara que no fóssim monàrquics. I això no ho deien quatre pelacanyes indocumentats, sinó que capgrossos destacats se n’omplien la boca i, fins i tot, anaven pel món fent-se el fatxenda i donant lliçons de teoria econòmica als que l’havien inventada. I és que tot era fum, tot era fantasia, tot era un somni de color de rosa que, al caure del llit d’una trompada, s’ha convertit en un malson. I de treure pit i de ser els primers en acudir a tots els merders, encara que no se’ns hi demanés, com si fóssim una potència de les grosses, ara hem de parar la mà si volem menjar calent un cop al dia. I el que em fa més malícia és adonar-me que els mateixos sòmines que m’han arruïnat ara em volen apedaçar l’armilla. I, a més a més, tenen la cara de dir que saben com fer-ho!