NO EM FÉU RIURE AMB LES SICAV

            Els governs preparen pujades d’impostos per als més rics, però ho fan amb peus de plom i amb més por que goig. En Mas mateix, sovint ha defensat que els rics catalans ja tenen els impostos més alts d’Espanya, ja que a Catalunya el tipus màxim de l’IRPF és al 56%, un nivell que en tot el món mundial només igualen Suècia i Aruba, una petita illa del Carib que pertany a Holanda. Curiosament, però, l’Oriol Junqueras s’ha mostrat partidari de rebaixar l’IRPF i compensar-lo amb la recuperació de successions i la creació d’un nou impost sobre els dipòsits bancaris que, per cert, està més mort que els morts del cementiri. A Europa, un dels impostos més polèmics és el de transaccions financeres, conegut també com a taxa Tobin, perquè els governs temen que implantar-lo foragitaria els capitals cap a indrets sense tants d’escrúpols, com Luxemburg, Suïssa o Londres, que deixa’ls anar als britànics quan hi ha diners pel mig. I davant d’aquesta simple perspectiva molts agafen fred de peus. I perquè no es matxuquin els “més rics” de veritat - per cert, on s’amaguen? qui són? – alguns governants titelles s’inventen els arguments més tronats.

            En Montoro, per exemple, l’altre dia quan li varen preguntar si pensava fer alguna cosa amb la vergonya de l’1% que grava l’activitat de les SICAV espanyoles, va sortir amb el ciri trencat que les deixessin en pau, que per Hisenda suposen uns ingressos segurs de tres o quatre mil milions d’euros. Jo que sóc de lletres i els números m’esborronen, encara hi arribo per fer una pregunta de pissarrí: si aquestes societats d’inversió tributessin un 30% en l’impost de Societats enlloc de l’1%, ¿quan ingressaria Hisenda si les Sicav no tinguessin un tracte de favor? I aquí ve quan em perdo, perquè mentre no em demostrin el contrari, aquests híbrids financers a cavall entre una societat anònima i un fons d’inversió, que exigeixen un capital mínim de 2,4 milions d’euros i 100 accionistes i que són les favorites dels rics i dels que totes els hi ponen, crec que fan pam i pipa al govern passant-li sota el nas l’espantall que si s’emprenyen giraran cua, i a Luxemburg falta gent. Però com que aquí deixen les engrunes, en Montoro opina que més val no toca’ls-hi el botet, explicant amb la seva gràcia andalusa allò tan castís de que: “vale màs pàjaro en mano, que ciento volando, mi arma”. Que no em faci riure! Em sembla que aquest manso es mereix que li dediqui algun divendres una Carta al Vent, que el deixi ben retratat. Encara que només serveixi per a desfogar-me i treure’m de sobre la indignació per com ens tracta, als que els quatre estalvis que tenim, els hem fet suant la cansalada honradament.