Fins i tot el més pinxo
un dia o un altre és conscient de la seva fragilitat. No cal que ens en passi una
de molt grossa per trobar-nos, en un moment donat, indefensos, sense saber què
fer, atuïts. Aquesta sensació de que tremolen les cames pot durar minuts o hores
a desaparèixer, i ens fa adonar del febles que podem arribar a sentir-nos davant
situacions inesperades. Sense anar més lluny, encara que sembli una ximpleria,
un exemple: ahir sortíem a sopar la meva dona i jo, i al tancar la porta de casa
el seu sofisticat pany va fer el burro i ens va deixar al carrer, amb la clau
voltant com boja dins del bombí. A les vuit de la nit d’un cap de setmana això
és un cop fort, perquè no se t’acut on recórrer a una hora tan intempestiva. Però,
a la poca estona de quedar-te mig estabornit descobreixes que no estàs sol: en
pocs moments ja tenia tres oferiments per passar la nit i un serraller, tot i
l’hora, va deixar el que estigués fent per treure’ns les castanyes del foc. Els
amics i el sistema, doncs, no ens varen deixar sols i el pànic inicial es va
esvair. Aquesta sensació de no sentir-se sol és imprescindible, inclús per als
que fardem de tenir-ho tot sota control, perquè som humans i, com a tals, fràgils
.
En Demóstenes predicava
als seus deixebles de l’antiga Grècia, que “si pretens sobreviure tot sol, pensa
que mai ho aconseguiràs”. Per aquesta raó em sembla tan encertat el missatge de
la Marató de
TV3 d’enguany, adreçada als malalts de càncer: “mai estareu sols”. Després d’un
diagnòstic sever o de rebre el cop de destral d’una mala notícia, quan tot se’t
fa una muntanya i no saps pas com te’n sortiràs, que et donin la seguretat que
no estaràs sol, que sempre tindràs sempre algú que et farà costat en aquest
tràngol, és la millor crossa per superar la basarda. Sovint, potser la mà que t’apuntalarà l’esperança serà la d’un
desconegut o la d’algú que mai haguessis pensat que te’n podies refiar. Tant se
val! El que compta, encara que sembli mentida, és que en aquest món corcat hi
ha més bondat i solidaritat de la que ens pensem. I ja que avui es parla del món
oncològic, és just reconèixer que tot el personal sanitari s’hi mou, des de
metges a auxiliars, per sobre de la professionalitat freda i asèptica, destaca la
seva capacitat de complicitat i d’empatia, fent real i creïble aquesta promesa
que avui ens cansarem d’escoltar: “no estareu mai sols!”. I això, malgrat les
retallades i les inseguretats personals que també pateixen perquè són, com
tots, fràgils. Que Déu els beneeixi!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada