TANT VA EL CÀNTIR A LA FONT...(2)

Havíem quedat ahir que les guitzes que històricament el nacionalisme espanyol endinya als nacionalistes catalans acaben fent forat i, tal com avisaven els avis, el càntir de tant anar a la font s’acaba trencant. Malgrat allò que retreuen els espanyols, a Catalunya mai hi ha hagut un majoritari sentiment separatista, tot i que en determinats moments d’indignació el soufflé independentista hagi pujat de to. Si els espanyols haguessin estat intel·ligents, enlloc de jacobins gasius, s’haurien deixat tallar la capa fa temps bastint una generosa autonomia per a un territori que sempre s’ha sentit orgullós dels seus atributs nacionals. I és que Catalunya no és una nació postissa, sinó que l’avala una llarga trajectòria d’actes de sobirania històrics. No obstant això, sense renunciar mai a la independència com a ideal utòpic, s’hauria conformat amb un estatut decent i sostenible, tant en l’època republicana com després de la restauració de la Generalitat. El que passa és que el primer intent d’estatut va sortir esguerrat per culpa de soroll de sables a les casernes i el segon, de fa quatre dies, aquell sapastre d’en Zapapero, que a part d’il·luminat va resultar ser un caragirat, va permetre que després de passar-li el ribot a fons un Alfons Guerra impresentable, se’l carregués la piconadora del Tribunal Constitucional a petició dels nans de l’Aznar. A partir d’aquell moment, la independència va guanyar adeptes i possibilitats de reeixir.

Però va ser la barroeria d’un PP crescut gràcies a la majoria absoluta i emparant-se en el caos de la crisi, qui va negar el pa i la sal a uns catalans massa xollats i sense recursos per subsistir, fent-los passar per la vergonya de viure com captaires, quan ho podien fer com rics si els recaptadors d’impostos tornessin als catalans no només el que és seu, sinó les engrunes que els hi reconeixia aquell estatut trinxat i pixat, després de ser aprovat pel Parlament català, les Corts espanyoles i referèndum del poble. Fruit dels insults i dels cops baixos, el dia de la festa nacional catalana els carrers es van omplir de gom a gom i el clam d’independència va obrir de bat a bat les portes a una secessió impensable anys enrere. I menyspreus tan calculats i bèsties com els de les darreres setmanes, estan abocant els catalans a la insubmissió. Mentrestant, els mesells nacionalistes espanyols no s’adonen que estan matant la gallina que els hi subministrava els ous i la Corona, que si serveix d’alguna cosa hauria de ser per moderar les tensions, muda i a la gàbia. És clar que el càntir s’ha trencat!