Follow by Email

divendres, 28 de desembre de 2012

EN MEMÒRIA DELS INNOCENTS


CARTA AL VENT

Als innocents degollats per l’Herodes se’ls va fer sants; però, els innocents que vint-i-un segles després són martiritzats i escorxats cada dia no pujaran pas als altars i, a més a més, de ben segur es moriran sense veure-li mai la cara al seu botxí. Perquè els Herodes d’avui dia oculten darrera sofisticades màscares la seva fesomia: “mercats”, “crisi”, “concursos de creditors”, “ajustos pressupostaris”... Són les caràtules que els hi permeten tirar la pedra i amagar la mà. Els Herodes d’avui es tapen uns als altres les vergonyes i la identitat, per evitar passar a la història amb nom i cognom, com el  burro del seu avantpassat rei de Judea. Per aquesta raó, precisament, els innocents contemporanis mereixen que se’n conservi la memòria, doncs encara que la història només l’escriguin els triomfadors, també els derrotats en formen part i no és just que acabin escarnits com a cornuts, perquè són incapaços de seguir pagant el beure. Només n’he seleccionat una dotzena com exemple, però podeu afegir-hi tots els que vulgueu:   

• Els sense sostre i perdularis que no varen néixer sent pelleringues de persona, sinó que s’hi han tornat després de perdre, un darrera altre, tots els trens de la vida.

• Els malalts crònics de certes patologies severes, desesperats perquè han sentit a dir que la Sanitat pública es planteja deixar-los de subministrar gratuïtament disset medicaments molt cars però efectius, prosseguint com mesells una insensata política de retallades, que només afegeix vulnerabilitat als més vulnerables. I els malalts incurables, respecte dels quals també la Sanitat pública rumia, en veu alta, si és sostenible posar al seu abast tractaments caríssims que, al final, només serveixen per endarrerir una mort anunciada, renegant així del principi que “mentre hi ha vida i ha esperança”. I els que es refiaven de la seguretat social per quan tinguessin un mal de ventre i ara es rosseguen acollonits els punys, quan escolten algú del “govern dels millors” dir que “la salut és un bé privat, que depèn d’un mateix i no de l’Estat”.

• Els ciutadans estafats, que s’han assabentat que aquest país, que va polir-se una fortuna en subvencions rebudes d’Europa a fons perdut per posar-se al dia, té hipotecat el futur i la confiança com a potencia, havent de comprar a l’exterior el 98% dels hidrocarburs que necessita com el pa que menja; pagant diàriament, per ara, una factura de 100 milions d’euros en concepte de petroli i gas.

• Els que han perdut la feina perquè el lloc de treball l’han trinxat freds executius especialistes en deslocalitzacions industrials, basant-se únicament en criteris d’explotació de mà d’obra i destrucció del medi ambient, per fer-se més rics i depredadors.

• Els que degut a l’estrès que suposa sobreviure amb l’ai al cos, cauen abatuts per desequilibris nerviosos que els anorreen la personalitat, la confiança i les ganes de riure.

• Els que veuen denegades progressivament prestacions socials imprescindibles, perquè cap polític és capaç d’optimitzar recursos per mantenir l’estat del benestar, reduint despesa militar, múscul administratiu corcat o venent gran part de les 4.000 empreses públiques que arruïnen governs i comunitats autònomes.

• Les dones fartes de comprovar que, a igualtat de coneixements, de responsabilitat i d’empenta, segueixen cobrant, de promig, un 16% menys de sou que els homes.

• Els jubilats que han vist perplexes com, tant els governants de dretes com d’esquerres, han esquinçat el contracte social subscrit de bona fe amb l’Estat, i després d’haver aixecat el país sense queixar-se, ara veuen les dents al llop de la misèria a quatre passes.

• La gent gran, a qui els governants havien promès una vellesa confortable gràcies a una llei de la dependència insostenible i propagandística, i ara es troben que els hi treuen la mel dels llavis i els abandonen covardament a la seva sort i a la solidaritat de la societat.

• Els desnonats de casa seva pel terrible delicte de no pagar la quota de l’hipoteca a la mateixa banca que, al tallar l’aixeta del crèdit, ha precipitat infinitat d’empreses solvents a la fallida més ignominiosa, deixant de passo sense ingressos a milers de treballadors honrats, convertits en morosos a contracor.

• Els sense feina que s’han d’arrapar al primer ferro roent que troben, per arribar com sigui a final de mes i portar el pa a taula, malgrat sigui a costa d’engreixar una economia submergida que els fa recular a l’època de l’esclavitud.

• Els que els hi cau la cara de vergonya cada vegada que han d’anar a pidolar ajuda als serveis socials, per menjar calent o escalfar-se, i els que s’han suïcidat pel camí en un rampell de desesperació, o s’han deixat esllanguir en un racó de casa seva, sols i corsecats, al haver perdut la fe en tot.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada