DELS MILLORS ALS NOTABLES

            Per molt que es volgués fer veure el contrari, ningú es creuria que encaixar les peces del trencaclosques del nou govern ha estat fàcil. I si bé no hi ha hagut pressions expressament manifestes, és evident que el president ha hagut d’estat molt a l’aguait de les “quotes” i “peatges” que tenia de respectar o pagar, per mig acontentar tothom. Degut a aquests equilibris i filigranes, no ha tingut de bon tros les mans tan lliures com en la primera legislatura, i per aquesta raó els consellers cridats a la taula rodona ja no podran presumir de ser els millors, sinó que s’han de conformar sent els notables. El mig soci - i no sé si també mig amic del president ja ha dit, per mantenir les distàncies, que no és el govern que ERC hagués fet: una veritat com un temple, que fa palès fins a quin punt aquest executiu de 13 persones haurà de mirar prim per a no xafar cap ull de poll, mentre estigui en llibertat vigilada. No m’agraden les especulacions gratuïtes, però a vegades ajuden a acabar d’entendre les jugades en el tauler de la política. Per tant, em sembla pertinent preguntar-se si en cas de no haver tingut de fulminar la legislatura a mig camí, el president hauria fet els mateixos moviments estratègics en les conselleries.

                 Entre les coses notables que es fan notar en la formació d’aquest equip de govern, n’hi ha tres que, en aquest marc de la pura especulació en que ens movem, justifiquen certes maldats. ¿El relleu dels consellers de Benestar i de Justícia obeeix a que tenien posat preu al seu cap, més que no pas a errors de gestió del seu departament? Veient-li caure les llàgrimes a en Cleries, sospito que ben bé de gust no va plegar, i més d’un explica la seva caiguda en desgràcia, per haver-li fet pagar les diferències amb l’antiga consellera republicana de Benestar i Família. ¿Mantenir al govern, en una altra cartera estratègica, a un Puig més que socarrimat a Interior, suposa que malgrat no pertànyer al pinyol del partit, la seva influència es més “notable” del que sembla? I, finalment, la pregunta que tothom es fa i no confessa: ¿adjudicar Interior a un home d’Unió, ha estat el preu que Mas ha fet pagar a l’altre mig soci, en Duran, per tapar-li la boca amb un caramel enverinat tanta insistència en disposar de tres conselleries, conservant la vicepresidència nominal de l’executiu? I dic “nominal”, perquè pocs dubten que qui tallarà el bacallà, realment, serà el bessó del president, el senyor Homs. En definitiva, no és el govern dels millors, però tampoc són una colla de becaris. És un simple govern de “notables”, del qual només s’espera que facin la feina bé, sense fer-se “notar” massa.