CARTA AL VENT
Aquesta tarda es tallarà la cinta de sortida de la
cursa del segle, amb la particularitat que dels 135 atletes inscrits, més de la
meitat s’han encastat un mallot sobiranista i no se n’amaguen d’admetre que el
seu equip malda per arribar a la meta quan més aviat sigui possible. Però, de
la resta no n’estic tan segur que tinguin tanta pressa ni que els faci tanta
il.lusió el premi que espera a la meta, més aviat el contrari. L’equip que farda
de mallot espanyolista ja ha declarat per boca de la seva capitana i de
l’estaquirot que li fa costat, que faran tot allò que calgui perquè els sobiranistes
s’entrebanquin i es fotin de lloros quantes més vegades millor, fins que es
rendeixin i abandonin. Uns altres, que reconeixereu pel seu mallot lila,
confessen que pensen agafar-s’ho amb calma, com qui va a passejar més que a córrer;
és un equip delmat per les desercions, que està baix de forma i que tant se’ls
en dona d’arribar fora de control, ja que ells somnien amb altres metes. I
finalment n’hi ha uns quants que tot s’ho agafen amb paper de fumar i que s’han
calçat un mallot de color d’ala de mosca i no se sap si donaran relleus als
sobiranistes en moments crítics o deixaran que treguin el fetge per la boca perquè,
per entendre’ns, són d’aquells individus tan emprenyadors que volen i dolen.
Si entre tots els que es proposen sabotejar la cursa,
d’una o altra manera, es sortissin amb la seva, i els del mallot sobiranista es
donessin per la pell i rebaixessin les seves pretensions, podríem assistir a un
dels espectacles més esperpèntics i antiesportius mai vistos en els anals
d’aquests tipus de competicions: que els corredors espanyolistes, enlloc d’anar
cap a la meta s’entornessin cap al punt de sortida i que els liles i els ala de
mosca s’asseguessin a terra, reprenent uns el seu etern debat intern sobre la
qüestió de les dues ànimes o desfullant la margarida existencial, els altres. Els espectadors no sé pas com se la prendrien
aquesta presa de pèl, però de ben segur que els organitzadors de la cursa
serien la riota de tot el món. I això, penso, que no s’ho podem pas permetre
tenint tant a prop com mai un trofeu, pel qual s’han delit els seus
avantpassats més de tres-cents anys. L’11 de setembre, en el transcurs d’una
impressionant manifestació, el poble va reclamar al govern la competició i que
un equip sobiranista tenia de participar-hi amb opcions de guanyar-la entrenant-se
a fons per a no defallir i ser prou valents per, malgrat tot, arribar a la meta,
pujar al podi i emportar-se cap a casa el premi que es reclamava: una plaça entre
les nacions d’Europa. Si avui no peta el món a migdia, aquesta tarda una singular
marató d’obstacles, travetes i cops baixos començarà des del Parc de la Ciutadella ; uns entrebancs
que la majoria d’atletes sobiranistes han de neutralitzar jugant net, suant la
cansalada i no perdent la concentració.
Pel que hem anat escoltant aquests darrers dies, ja serà
un èxit que els atletes prenguin la sortida aquesta tarda des del Parc de la Ciutadella , uns amb més
entusiasme que altres tot sigui dit; però, com que el camí serà llarg, vés a
saber si al final la il·lusió per aconseguir la fita s’encomanarà a d’altres
equips: tot dependrà de mirar de fer amics enlloc, de trepitjar-se els ulls de
poll mútuament. Que sigui difícil aquesta empresa, no vol dir que sigui impossible:
de més verdes en maduren. Però, el problema d’aquesta competició tan singular
no és ben bé el joc brut que puguin practicar els propis corredors, sinó que
des de fora de la cursa grups de holligans organitzats escalfin l’ambient més
del compte i algun incontrolat s’animi a fer un disbarat, o que els managers
dels equips abonin tàctiques agressives, sotmeten els adversaris a una pressió
constant. Si els que realment estan decidits a arribar a la meta per
emportar-se’n el premi, no s’encanten i no perden el temps barallant-se amb provocadors,
és possible que aconsegueixin per primera vegada el cobejat trofeu.
Tanmateix, aquesta cursa té dues particularitats que
la fa més atractiva i apassionant, però a la vegada complicada: que és una
cursa per a corredors de fons i que els espectadors també hi tenen un paper
destacat. Els corredors sobiranistes tenen a les seves files especialistes bregats
i amb capacitat de resistència contrastada, però aquesta vegada, a més a més,
compten amb l’ajuda d’atletes disposats a sacrificar-se voluntàriament per fer
de llebres llançadores, perquè han assumit que el que importa no és qui aixequi
el trofeu ni a quin preu, sinó que el trofeu caigui al sac. I pel que fa als seguidors
sobiranistes serà imprescindible que no se’n refiïn de la victòria i que estiguin
preparats per avituallar i animar el seu equip a qualsevol hora, ja que els
promotors de l’equip contrari no estalviaran pas esforços ni putades deslleials
per menjar-los la moral, tallar-los el subministra i, si no n’hi ha prou, empresonar-los
descaradament pel delicte de rebutjar posar-se el mallot unificador per defensar
els colors nacionals.
Jo estic molt content que la cursa comenci, però en
les condicions que ho fa i pensant en com es desenvoluparà em fan patir,
sincerament, dues coses: que alguns atletes de l’equip sobiranista es deixin
convèncer pels cants de sirena dels espanyolistes o dels liles, i es facin el
ronsa a mig camí o que, en un moment donat, els seguidors sobiranistes, aquells
que varen manifestar-se en favor d’emprendre aquest repte es cansin de rebre
patacades, envaeixin el circuït i s’alcin amb el trofeu, perquè els que
observen la cursa des d’arreu del món els desqualificarien per sempre. Per aquesta
raó prego perquè els atletes no s’arronsin i perquè tothom respecti i faci respectar les regles de joc fins al final, si
convé mossegant-se la llengua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada