QUIN CÀSTIG ES MEREIX DÍAS FERRÁN?

            El fiscal general de l’Estat ha dit que la detenció del darrer capo de la patronal CEOE no s’ha fet per donar un exemple, sinó simplement perquè la llei no deixa cap altre remei. Que em perdoni l’inquisidor públic, però ha tornat a pixar fora de test, com quan va estirar les orelles al fiscal de l’Audiència de Catalunya perquè havia obert diligències contra el diari “El Mundo” per divulgar calúmnies contra el president Mas. En Díaz Ferrán, precisament per tractar-se de qui es tracta i del mal exemple que ha donat, es mereix un càstig exemplar no només perquè jo ho digui la llei. Com quan em refereixo a la classe política defensant que, malgrat tota la merda que ella mateixa es tira a sobre i que s’escampa, n’hi ha més d’honestos que no pas de corruptes, quan molts indignats esbronquen l’empresariat en general, s’ha de replicar que les cúpules de les organitzacions patronals no sempre són el mirall que reflexa l’autèntic empresari sacrificat i tossut, que fa que el país no s’acabi d’ensorrar en la més absoluta misèria.

            Precisament perquè els empresaris de veritat són imprescindibles per sortir de la crisi, de cap manera es pot permetre que individus com Díaz Ferrán no paguin pel mal que han fet a un país que necessita, com el pa que menja, creure en l’empresariat honest. La seva malifeta no es salda només amb una condemna de pa sucat amb oli i unes quantes multes milionàries, que no pagarà perquè es declararà insolvent. El dany moral a la societat també té un preu, i no estic proposant un acarnissament, sinó de fer justícia exemplar. Aquest individu ha arruïnat varies companyies que gestionava a tall d’arrancar naps i, per l’efecte dominó, ha deixat en calçotets empreses que treballaven per ell i ha enviat a l’atur a milers d’empleats amb un esclop i una espardenya. I això passava quan presidia la CEOE i, malgrat el tuf que desprenien els seus negocis i els seus tripijocs, els seus col·legues es tapaven el nas i miraven cap a una altra banda, tot i ser conscients que els embolics particulars paralitzaven el lideratge empresarial, imprescindible en uns moments de pànic econòmic i desànim col·lectiu. ¿Com pot pensar el fiscal general que no es mereix un càstig exemplar i que potser, inclús, podria quedar lliure si col·laborés amb la justícia? Com diuen els castellans, perquè se m’entengui arreu, “a otro perro con este hueso”.