EN CAPELLA DE LA FI DEL MÓN

            En capella de la fi del món divendres vinent, esperem que l’endemà dissabte, dia 22, ens toqui la grossa per treure el ventre de penes. És a dir, en fem un cas com un cabàs de les veus de mal averany. No hi ha precedents, és clar, de com estira la pota un món, per dir-ho gràficament; però, normalment els endevinaires sempre es basen en interpretacions de profecies i les seves premonicions giren al voltant de la superxeria apocalíptica més esgarrifosa. Això sí, sense arriscar-se gaire més en els pronòstics per tal de deixar marge, per si de cas l’erren com passa la majoria de les vegades. No sé si els que es dediquen a escampar aquestes brames ho fan de bona fe o es guanyen les garrofes entabanant els ingenus. Però segur que un bon grapat d’espavilats hi fan negoci darrera d’aquestes mogudes. He de confessar que un dels meus llibres favorits de criatura fou “La fi del món a Girona”, una fantasia d’un tal Quimet Creus, veí de Blanes, que es va convertir en Joaquim Ruyra, un mestre de la prosa catalana.

            A “La fi del món a Girona” el pànic gira al voltant de l’expectació creada per la possible aparició d’un fenomen atmosfèric poc freqüent en les nostres latituds, una aurora boreal, i de les diverses interpretacions de què era susceptible. Segons uns, es tractava d’un càstig diví per les disbauxes humanes que tenien en París la nova Babilònia; segons uns altres, era un fenomen científicament comprovat. El protagonista, el propi narrador transformat en nen i parlant en primera persona, escolta els diversos enfocaments i en treu conclusions angoixoses. L’expectació s’allargassa en les descripcions d’un cert aire costumista, sobre la Girona antiga i els seus estadants, fins que apareix l’aurora boreal i totes les supersticions fantàstiques es fonen com un sucre en un vas d’aigua. Allavonces, el nen té un somni apocalíptic en que uns penitents acaben a la plaça de la catedral, on a la vista del “temple gegantí” les seves angoixes troben consol. La religiositat que en Ruyra no pot amagar, serveix en safata al lector el missatge subliminal que la salvació final en qualsevol cas es troba a l’Església. Almenys avui la capellanada s’ha desmarcat de la convocatòria del desastre i el mateix sant pare ha declarat que de fi del món divendres, res de res, llevat dels que els hi toqui l’hora. El que no sé és si el papa parlava “ex-catedra” i, per tant era infalible. En tot cas, ja ens ho trobarem!