Mentre el seguiment dels controls de qualitat sobre Seguretat Social es basi en dades estadístiques de si es compleixen o no els protocols terapeùtics, com que es tracta d'un seguiment tan aleatori com impersonal no podrem pas definir quin és el grau de satisfacció de l'usuari amb certesa. I molt menys que la resposta que rep el ciutadà del servei de salut públic (des dels CAP als Hospitals) sigui tot el satisfactoria i reconfortant que seria d'esperar. Els protocols em sembla molt bé que es dissenyin possant-hi els cinc sentits i que teoricament siguin impecables, però, amics meus una cosa és la lletra i una altra de molt diferent la música. Massa sovint en redactar protocols tan detallistes que freguen la perfecció penso que pequen de primar els desitjos i no tenir en compte les tristes realitats. I darrera de cada incompliment de les regles de joc s'oculta un reguitzell vergonyós de petites tragèdies anònimes i particulars, degut a insuficiències flagrants que s'intenten justificar de mil maneres que no són sempre de rebut, però que tenen un comú denominador: la majoria de les vegades quan l'usuari queda insatisfet d'un servei, pel motiu que sigui, només li queda el recurs d'anar a reclamar al mestre armer. I això no consola, ressigna ni mata la ràbia per la impotència de sentir-se com una merda. Quin és, a la meva manera de veure, el problema? Doncs, evidentment, que els protocols encara que es redactin amb criteris d'excel.lència, no tenen en compte que qui els ha posar en pràctica o interpretar s'ofeguen enmig d'un oceà de precarietats i misèries de tot tipus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada