diumenge, 15 de gener de 2023

EL PER QUÈ DEL TANCAMENT DEL BLOG

 Crec que tinc l'obligació ètica i professional de sincerar-me sobre la causa concreta que m'ha obligat a baixar la persiana d'aquest blog, que ha estat la meva raó de viure els darrers anys. I no vull que us penseu el què no és: ni us fet el salt ni estic malalt. No he plegat per voluntat pròpia sinó perquè m'hi he vist obligat els hackers o com els hi vulgueu dir que m'han bloquejat el meu compte a Facebook i m'han impedit recuperar-lo en les mateixes condicions: 6.000 amics seguidors seleccionats amb criteris severs i estrictes per garantir el màxim possible la seva identitat i una participació diària al xat del blog d'un promig d'un parell de milers i escaig de seguidors comentant la reflexió de la jornada i sovint participant en reeixits debats. Convindria aclarir que el blog "A LA MEVA MANERA DE VEURE" el vaig crear el 2011 sense cap ajuda externa, aprofintant les eines que em facilitava Facebook gratuïtament per anar-lo perfeccionant. Ni pagava res a Facebook per servir-me'n ni feia pagar res als que volguessin seguir-lo. Potser es va fer massa gran i "feia nosa"?   

El métode per obligar-me a "renunciar" o "retirar-me" va ésser d'allò més surrealista, pocavergonya i potinera que podia haver-me imaginat, malgrat técnicament sigués d'una sofisticació fastigosa i contundent: quan intentava recuperar el meu compte, Facebook m'informa que em passen un número clau a través del mel correu perquè pugui reactivar la contrasenya i recuperar compte i blog exactament com abans. És el mateix sistema que entitats bancàries o de serveis en general, públics o privats, fan servir en casos semblants. En el cas del meu blog, però, resulta que Facebook m'indica el correu on rebré la clau, sense donar-me opció a canviar aquest correu. La qüestió és que el correu que em proposen no correspon a l'únic que jo tinc, sinó a un que desconegut que segons els amics informàtics que m'han ajudat a trobar-hi el desllorigador correspon a una adreça d'un tal Delgado, domiciliat a Miami. Per tant, mai tindré accés a la citada clau per recupar el meu compte, ja que per moltes claus identicadores que m'enviïn a Miami jo no hi puc tenir accés.  

Ja sé que és increible que puguin passar aquestes coses, però són certes. Ho he consultat a varis técnics informàtics experimentats i tots m'han dit que la "trampa" està ben parada. No em deixa altra alternativa que començar de nou el blog, renunciant a tots els contactes de l'anterior. I com que no em dona la gana de fer-ho, només em queda el consol de reclamar al mestre armer i picar de peus a terra. El blog, com sabeu va començar l'any 2011 i, pràcticament, llevat de breus parèntesis, cada dia hi publicava una reflexió "neta de pols i de palla", d'unes entre 400 a 800 paraules. Dotze anys de feina estroncada sense remei per una llei de censura que no m'explico. ¿És la política de Facebook per raons econòmiques o de domini perquè el blog el vaig crear aprofitant les seves eines però no pagant res? ¿O és que el blog feia nosa, perquè havia crescut massa?  Em nego a creure que "A LA MEVA MANERA DE VEURE" fos tan "important" com perquè se m'hagi escombrat d'una manera tan barroera. 

Us ho explico ara perquè molta gent em pregunta què ha passat, si em trobo bé o si estic desenganyat de la vida i he decidit no escriure més. Doncs no, el que passa, simplement, és que han fet emmudir el blog mitjançant un métode "tècnic" que m'emmordaça. Però no patiu, que no paro d'escriure literatura, que és la meva vocació. Gràcies una vegada més per la vostra confiança i amistat. No m'explico que després deI tancament cada mes gairebé hi entren unes dues mil persones, segons el comptador d'entrades al blog que és propietat de Facebook i que controla. Misteris!  Però recordeu que per molts comentaris o  piulades que hi deixeu jo no puc llegir-les ni contestar-les. Dispenseu-me, per tant, si no us contesto. Als meus 82 anys ja n'he vist de tots colors per anar amb el lliri a la mà. Però no deixo d'escriure, ja que és la meva vocació de tota la vida, participant en concursos literaris als quals els promotors tenen la gentilesa de convidar-me 

1 comentari:

  1. Gràcies per l'explicació, no sabia com arribar a connectar, m'havia oblidat que tenies el blog. Just avui l'he recordat.Moltes gràcies per tot el què ens has regalat, i estic contenta de saber que estàs bé, sincerament patia, el no saber crea angoixa.
    Per molts anys !!!

    ResponElimina