NO TENIR VERGONYA DE SER FELIÇ AMB EL QUE ES TÉ

 

            A totes les persones, en teoria, els pares ens porten al món perquè siguem feliços; però, no triguen gaire a fer-nos adonar que la felicitat no consisteix, alça Manela!, en aconseguir tot allò que hom pugui desitjar a la vida. I de que allò de “cor què vols, cor que desitges”, no és res més que una utopia impossible. I que, per tant, no cal fer-se il·lusions envà, sinó aprendre a resignar-se amb la ració de felicitat que a cadascú li  hagi tocat. Dit això, m’agradaria que algú em fes entendre per quina regla de tres, aquells que sembla que han nascut amb la flor al cul i totes els hi ponen, resulta que enlloc d’estar contents i agraïts per com els ha tractat la vida en comparació amb d’altres que no aixequen el cap de terra, encara no en tenen prou. I en comptes de resignar-se i donar gràcies per la sort que han tingut de franc, envegen el que no tenen i s’esforcen amb ungles i dents per aconseguir aquella altra utopia de “lligar els gossos amb llonganisses”, el súmmum de la felicitat absoluta. El problema, però, és que qui no es conforma amb el que li ha tocat, mai serà feliç perquè sempre envejarà el que no té.

            Jo reivindico no tenir vergonya de confessar que som feliços amb el què tenim i a no passar-nos les hores cobejant la felicitat dels altres. És curiós que l’ideal de felicitat es lligui majoritàriament a l’èxit econòmic i al poder, abans que a qüestions més essencials com la salut o la satisfacció professional. Entre els que persegueixen la felicitat a cremadent hi ha una fal·lera malaltissa, per exemple, per si fa bondat o no quelcom  anomenat PIB, que mesura el progrés i la prosperitat que obren de bat a bat les portes del cel de les oques on, en teoria, rau la felicitat disfressada de riquesa. Per sort, però, els que estan podrits de diners no són més feliços que els que, simplement, es conformen amb el què tenen i s’esforcen per administrar bé, sense viure obsessionats per ser els més rics del cementiri, perquè la felicitat va d’un altre pal. Com es diu des de temps reculats, el secret de la felicitat es basa, en definitiva, en “menjar poc, només el necessari, i pair bé”. Si aquesta recepta l’apliquéssim convençuts a tots els vessants de la vida i sense reserves, ja us hi podeu jugar el que vulgueu que la gent s’ho passaria molt més bé que vivint com ara, sempre amb un ai al cos i amb la pena de la insatisfacció rossegant-los l’ànima.