En Messi no tornarà a can culé senzillament perquè els números no quadraven: la fitxa que li podia oferir en Barça representava calderilla comparada amb la morterada que li donaven els americans de Miami. Feia temps que no quadraven els números, però des de la directiva del club fins a l’entorn més proper al jugador es va bastir una cerimònia de la confusió, fins al darrer moment. No acabo d’entendre com per part catalana – directius, tècnics i alguns mitjans d’informació domesticats – es varen prestar a oficiar o fer de comparses en aquest sainet rocambolesc; però, com sovint passa quan es barregen interessos, a vegades inclús poc confessables, s'emboliquen les troques fins a extrems delirants. Passa entre el món que envolta els interessos dels futbolers com entre els que remenen les cireres en els cercles polítics, però quan el “soci” inquiet o el “ciutadà” independent comença a fer-se preguntes sobre perquè els números no quadren al club o al país, malament rai per a la tranquil·litat de la bona convivència, inclosa l’estabilitat mental. En temps reculats, potser la gent en general tenia més llana al clatell i la puntual pèrdua de confiança entre el soci o el ciutadà vassalls i els directius d’un club o els governants d’un país, es reconduïa a base de maniobres de distracció fent volar coloms o prometent llunes en un cove. Però avui la gent ja no és ruca i fa anys que una majoria cada vegada més nombrosa està en condicions d’endevinar d’un cop d’ull qui coixeja, encara que estigui assegut. No obstant això, no puc explicar-me per quins set nassos encara hi ha, a la meva manera de veure, massa socis d’un club o ciutadans d’un país resignats a empassar-se rodes de molí i no posar en qüestió la confiança incondicional que fan als que viuen d’aixecar camises als altres. Ja ho deia aquell: mentre hi hagi burros, la palla anirà cara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada